La Llei del Bosc

*13

13

PASSEN UNS DEU MINUTS en els que l'únic que fem és pujar monòtonament de graó en graó, sense aturar-nos tot i que les cames ens pesin, i ja no tinguem força als braços. No sé com hem pogut aguantar tanta estona, i a sobre tant carregats com anem. Quan mirem cap avall ens sembla que estem caient, que és el que passaria si ens deixéssim anar. Finalment, arriba un punt en el que veiem el final de l'escala a uns vint metres per damunt nostre. La Jane, que va davant meu, s'atura i gira el seu cos, com si anés a saltar de peus cap avall, quedant-se quieta una estona, per descansar, o per alguna altra cosa.

–Dave, creus que allà dalt ens morirem? –em solta de cop. Em quedo sorprès. Bé, és que no vull que em digui que sóc pessimista, però igualment em quedo callat, com si no sabés què dir, i aleshores ella continua–. Ho creus, oi? –llavors estic a punt de retreure-li el que ha dit, que ja sé que ella és la persona més optimista del món, però que això no vol dir que jo pensi que tot sortirà malament, però es veu que encara no ha acabat de parlar–. Perquè jo també. Jo també crec que ens morirem.

–Jane... És que ara et diria que no vull ser pessimista, però és que és molt poc probable que sortim amb vida d'aquesta.

–Ja ho sé. Ara me n'he adonat, que tu no ets pessimista, ets realista. No mires ni les coses bones ni les dolentes, sinó que raones el que és més possible que passi. En canvi, jo sempre intento trobar-li una solució a tot, fins i tot a les coses que no en tenen. És això el que em fa ser una ximple. No me n'he adonat fins ara.

–No diguis això. Pots ser hiperactiva i tot el que vulguis, però no ets una ximpleta sense cervell. Moltes vegades, mirar el cantó bo de les coses ens ha servit molt, perquè si no ho haguéssim fet, ens hauríem rendit. I ara que hi penso, ets tu la que tens raó. No ens podem rendir, no creus?

–Suposo que no... –diu, tot i que no sembla gaire convençuda. Sospira, tanca els ulls uns segons, i quan els obre, es torna a girar i es proposa continuar pujant l'escala, però abans em mira a mi amb una expressió seriosa–. Vinga, va. Sortirem d'aquesta.

Acabem pujant els vint metres que ens faltaven per arribar a dalt de tot. El final de l'escala és obert, i sembla que s'enfila per una paret blanca amb unes baranes per no caure cap avall. Quan la Jane arriba al capdamunt, treu una mica el cap, per veure la situació, i veig que el torna a amagar de seguida. Li estic a punt de preguntar què ha vist, quan em fixo que, agafant-se a l'escala amb tan sols una mà, s'està traient la ballesta de l'esquena, i la deixa al terra del final de l'escala. Què deu voler fer? Es treu una fletxa del carcaix i la col·loca a la ballesta. Aleshores torna a treure el cap, i va pujant fins que arriba a posar-se de peus damunt del terra. Dispara, tot i que no sé a on, i de seguida es torna a amagar baixant de nou les escales, tot i que ha deixat la ballesta a dalt.

–Arramba't tant com puguis a l'escala. –m'avisa. No sé què pretén fer, però li faig cas, ja que si estem en una situació seriosa, no tinc temps de discutir-li què vol fer.

Espero arrambat a l'escala, abraçat als pals de ferro com si m'hi anés la vida, i és que segurament m'hi va. La Jane es manté quieta durant uns segons, fins que de sobte fa un moviment brusc, com si intentés atrapar una mosca que li fa la guitza, i aleshores ho entenc. Per darrere meu, un caçador es precipita escala avall, per acabar caient al dur terra del túnel subterrani en el que ens trobàvem abans. Quan el caçador ja ha mort de la mateixa manera que aquell que es va suïcidar a la vall davant de la Meli i jo, la Jane acaba de pujar fins a dalt de tot, deixant-me pas a mi, que he estat una bona estona sense saber què passava, tan sols fent cas de les seves ordres esbojarrades. Acabo de pujar a dalt gràcies a ella, que em dóna la mà per ajudar-me a acabar d'arribar. Em poso de peu i em trec la motxilla per fer descansar una estona la meva esquena, ja que he hagut de carregar tot el nostre material per aquestes interminables escales, i ja no aguanto més. Necessito descansar. M'assec de nou al terra, i observo l'entorn. Estem en una mena de balcó, molt estrany, amb el terra de rajoles de marbre, i baranes de ferro com les escales. Al terra hi descansa el cadàver d'un caçador, al que la Jane li ha disparat una fletxa, i ara veig com ella li extreu i se la guarda de nou al buirac. A l'altra banda del clos hi ha dues rampes bastant amples que es dirigeixen cap a un pis inferior, però abans d'anar a xafardejar, necessito reposar una mica més, i intento muntar una mica la situació que hem viscut fins ara. La Jane ha tret el cap per mirar si hi havia algú al balconet on ens trobem ara, i ha vist que hi havia dos caçadors vigilant, tot i que d'esquenes. Ha agafat la ballesta, i li ha disparat una fletxa a un d'ells. L'altre caçador ha presenciat el seu assassinat, i s'ha girat de cop per veure la Jane amb la ballesta a les mans. Ella, com a acte reflex, s'ha amagat baixant uns quants graons de l'escala, tot i que el caçador ja l'havia enxampat. Però quan aquest s'ha abocat per veure'ns a la Jane i a mi amagats, ella l'ha agafat d'alguna manera, i fent força cap avall, l'ha empès fins a fer-lo caure avall, fins que ha mort del cop al terra.