La Llei del Bosc

*16

16

ENS ESTEM UNS DOS MINUTS AMAGATS, sense saber ben bé si aquell caçador que hem vist s'aproxima o no. El més segur és que estigui venint cap aquí, amb la seva arma capaç de matar un jaguar des de tanta distància, amb la intenció d'aniquilar-nos. Però no passa res. No sentim ni veiem cap cosa amenaçadora, fins que se sent la veu d'una noia, que sembla una mica estranyada:

–De res...? –ens diu com si no entengués la nostra reacció. És una noia normal. No és cap caçador.

La Jane s'ha amagat en algun altre lloc, ja que no està al meu costat. Però segur que ja sortirà del seu amagatall quan vegi que aquesta noia no ens portarà cap perill.

–Ets un caçador? –li pregunto a la noia que ens busca, tot i que sentint la seva veu i la pregunta que ha fet, ja es nota que no ho és.

–No! –contesta–. No es mereixen, però us he salvat la vida. –ens diu. És veritat. Només de veure que posseeix una arma de foc ja hem suposat que era un caçador, i no hem pensat en que ens ha salvat d'aquell jaguar.

Surto de darrere el tronc d'arbre on m'havia amagat, i camino intentant trobar aquesta misteriosa noia, però no la veig fins que arribo a la platja. Quan surto de la selva, me la trobo a quatre metres de mi, al costat del cadàver del jaguar amb una escopeta a la mà dreta. És una noia alta i morena, amb els ulls marrons i uns llargs cabells llisos i foscos. Va vestida amb una samarreta de tirants semblant a la de la Jane, d'un color blau cel amb tocs de blanc, uns pantalons curts de color verd, i unes bambes d'anar a córrer. Amb els seus llavis molsuts dibuixa un gran somriure de confiança, i una mica de burla cap a la nostra reacció idiota.

–És teva, l'escopeta? –li pregunto.

–Sí, i us ha salvat, o sigui que ja li podeu estar donant les gràcies. –em respon ella amb un to graciós i amistós.

–Em... gràcies, escopeta. –li dic somrient. Ella fa una rialleta. M'acosto a la noia i li ofereixo la meva mà–. Em dic Dave, i ella és la Jane.

–Cloe, encantada. –es presenta acceptant el meu gest amistós–. Us pensàveu que us anava a matar? –diu amb un somriure de confusió, com si no s'ho acabés de creure.

–Ens pensàvem que eres un caçador. –li explico–. Si sabessis el que hem passat...

–Jo? Un caçador? –es fa teatralment la ofesa–. Però a veure, vosaltres d'on sortiu? –em giro endarrere per veure la Jane, i preguntar-li amb la mirada si és necessari explicar-li, però no la trobo.

–Jane? –faig bastant confús. Encara està a dins de la selva? Per què no ve?

La Cloe em mira estranyada. La Jane encara no ha arribat, i ja li ha semblat rara la situació quan li he presentat una noia que no estava al meu costat. Els dos entrem a la selva de nou en busca de la Jane, que sembla que ha desaparegut, o potser no s'ha adonat que la Cloe ens ha salvat, i encara està amagada en algun lloc, esperant que un caçador la trobi i la mati. La crido mentre avanço apartant matolls i arbustos, mentre que la Cloe, que va darrere meu, es limita a observar entre els arbres a veure si per sort la veu, sense entendre per què ha desaparegut, i és que ni jo ho entenc. Finalment, sentim un avís molt apagat de la Jane, que ens diu "aquí!", i per la procedència del crit deduïm que ve de la nostra esquerra. Caminem uns metres cap a aquesta direcció, i arribem davant de la Jane, que està repenjada al tronc d'un arbre, respirant com si s'afogués, i amb tot de sang gotejant-li de l'espatlla dreta. El jaguar li ha fet aquesta ferida? Però, abans no ho havia ni vist, això! Sense esperar ni un segon, correm cap a ella i li traiem la ballesta i el buirac de l'esquena perquè no li causin més dolor del que ja suporta. En veure que l'hem vingut a ajudar, es posa a plorar desconsoladament. Ni m'imagino el mal que li deu fer aquesta ferida oberta. Això no té res a veure amb aquella bala que em va tocar al tríceps fa dies. No. Això és molt pitjor. Amb els seus ullals afilats, el jaguar li ha arrencat gran part de la pell de l'espatlla, i ha fet penetrar les seves dents cos endins.