La Llei del Bosc

Segona part: LA MUNTANYA *8

8

LA MEVA MARE EM VA ABANDONAR. És la resposta més senzilla. Segurament em va deixar amb l'avi i se'n va anar a fer un viatge. Com va poguer fer-m'ho? És que no m'estimava? O potser tenia una raó molt bona, bé, tal i com ho havia explicat a la carta, semblava que tingués ràbia enlloc de sang a les venes. Però tot i així em dol molt que renunciés a tenir un fill. Jo, si en tingués, no el deixaria mai sol. És el que va fer l'avi. Sempre es cuidava de mi, i no em treia l'ull de sobre. S'hauria sacrificat per mi. El que m'agradava molt, era que sempre procurava que aprengués tot el que havia de saber per quan ell no hi fos. Jo sempre tenia ganes d'aprendre com fer foc, ja que, quin nen no té temptació per jugar amb el foc? Però ell es posava a riure i em deia que encara em faltaven anys per poder encendre una flama, i que abans havia de aprendre altres coses que no són perilloses. Ell m'ensenyava tot el coneixement que hem heretat de la família, ja que la cultura general d'abans de la guerra ha perdurat fins ara, i per exemple, sabem escriure, llegir, dibuixar, fer operacions matemàtiques simples, i en fi, no som uns prehistòrics sense cervell. Això sí, de tant en tant trobem coses que no sabem què són, i que ja existien fa temps, però que el seu nom s'ha perdut en l'oblit. Per exemple, recordo que un dia, l'avi em va portar al centre de la vall, i va ser el primer cop que vaig sentir a parlar d'un dolç aliment anomenat mel:

"Al bell mig dels prats d'herba verda i humida, envoltats de les imponents muntanyes emboirades i cobertes d'arbres, aquell dia vaig trobar restes de fustes escampades per terra formant una línia, com si hi hagués hagut una filera d'algunes construccions petites. En aquells moments jo devia tenir uns set o vuit anys. Si hagués sigut més jove, potser no hauria arribat a comprendre per què li van caure unes poques llàgrimes a l'avi, en veure aquelles construccions derruïdes.

–Què et passa, avi? –li vaig preguntar innocentment.

–No res. –va dir traient-se les llàgrimes de les galtes. Estava trist, ja que estava plorant, però mantenia una expressió alegre, com la que tenia sempre–. És que això eren els ruscs del meu pare.

–Què són ruscs?

–Un rusc és allò que penja dels arbres on les abelles treballen, però aquests eren artificials. Els havia construït ell.

–Per què?

–Doncs perquè les abelles li donaven mel. –jo vaig posar cara de confusió. Què devia ser, la mel?–. És un menjar d'un color daurat, molt dolç, que te'l pots posar al pa, a la llet... i fa que agafi un gust molt bo. Fa anys que no en menjo. Els caçadors van destruir els ruscs quan van venir fa uns anys. Encara recordo quan el meu avi m'advertia que no m'hi acostés perquè les abelles no em piquessin, però jo ho feia igualment. M'asseia només a uns metres i no em feien res, i jo simplement em quedava estones i estones observant com treballaven sense parar. Són uns animalons molt espavilats i obradors.

Jo em vaig quedar mirant les úniques restes que quedaven dels ruscs. M'hauria agradat veure'ls en funcionament, i sobretot haver tastat aquesta mel tan dolça que deia l'avi. Després, tornant cap a casa, em va seguir explicant més coses interessants sobre les abelles, com per exemple, que produeixen una medicina anomenada pròpoli, que és capaç de curar moltes malalties. Això li hauria anat molt bé a molta gent. Potser els caçadors maten a moltes persones, però una quarta part de les que són el seu objectiu, moren per malalties i altres problemes que no tenen a veure amb ells. Més tard, li vaig preguntar a l'avi per què no reconstruíem els ruscs, i ell em va respondre molt clarament:

–Perquè les abelles prefereixen no acostar-se als humans. Estan en perill d'extinció per culpa nostra, com molts altres animals. No només els caçadors, sinó que nosaltres també som culpables de l'extinció de moltes espècies. Les abelles es deuen sentir com nosaltres quan veiem una nau que aterra a la vall, quan una persona s'acosta al seu rusc.