UNES VACANCES AMB TU

CAPITOL 35

El moment ha arribat, haig de marxar, no puc deixar de plorar, no deixen de baixar-me llàgrimes dels ulls, deixant-me la vista borrosa. No se pas en quin moment he començat a plorar, però el que sí que se és que em comencen a picar els ulls.

El Brian al meu costat intenta aguantar-se les llàgrimes, mentre veu com arriba l'amiga de la meva mare en cotxe. En canvi en Tian no se les aguanta, ell plora tant com jo.

La meva mare és al meu altre costat, mirant amb una mica de tristesa l'escena de plors que estem muntant. A la que la seva amiga aparca el cotxe, ella decideix anar amb ella, deixant-me l'últim moment a soles amb les meves dues personetes preferides.

- Sembla que ha arribat el moment-. Dic xiuxiuejant, amb la meva veu trencada. El Brian assenteix afligit i el Tian només sanglota. - Us trobaré a faltar-. Dic girant-me totalment per mirar-los, ells fan el mateix, i ens quedem uns mirant als altres, amb les mirades una mica perdudes i els cors trencats.

- Nosaltres a tu també-. Parla pels dos el Tian, el meu noi sembla que s'ha quedat sense parla. Com si se li hagués menjat la llengua el gat. Ens quedem tots tres en silenci, sense saber bé que fer, mai havia estat en una situació com aquesta, és tot massa surrealista, no és just que la primera vegada que m'enamoro hagi d'acabar així, no és just que la primer vegada que tinc un amic de veritat m'hagi de separar d'ell així, no és just haver-me d'anar.

- Vec, hem de marxar ja, és farà tard, i el viatge és llarg-. M'avisa la meva mare ja pujant dins el cotxe. Un altra llàgrima baixa pel meu ull. El Tian s'acosta a mi per abraçar-me amb força.

- Mai t'oblidaré Tian-. Li dic en mig de l'abraçada, sento que ell riu.

- Mai et deixaré fer-ho, sigui on siguis aniré a buscar-te i m'encarregaré de molestar-te-. Diu causant-me a mi també una petita rialla, just el que necessitava. Ens separem els dos amb els ulls humits però amb un petit somriure als nostres llavis.

Arriba el torn del Brian, el qual només mira el terra, debatin en què fer, com que ell no fa res, decideixo ser jo qui dóna el pas.

- Amor-. Dic amb tendresa, apropant-me a ell, obrint una mica els braços per poder-lo abraçar, però quan i estic a punt veig que es separa de cop de mi. -¿Però què?-. Dic una mica confusa.

-¡Ets una puta egoista, oblide't de mi!-. Crida amb fúria, em quedo parada, sentit el meu cor trencar-se més, si això és possible, sense saber què fer o que dir. Giro una mica el meu cap per veure al Tian igual de confús que jo.

- ¿Què dius...?-. La meva veu sona massa trencada, mai havia arribat a tenir aquest to, és massa dolorós el mal que m'està fent. Ell riu sarcàsticament, el seu riure és una mica aterridor.

- Tant de bo no t'hagués conegut mai, només m'has portat desgràcies-. Aquesta ha estat la gota que ha vessat el got. Estic segura que he sentit el meu cor quebrar-se. Sento tristesa, sento dolor, però sobretot sento ràbia.

- ¡Ets un fill de puta!-. Dic abans de girar-me i anar cap al cotxe, tancant amb força la porta després d'entrar.

La Charlotte, que és l'amiga de la meva mare em mira una mica sorpresa del meu repentí canvi d'humor, igual que la meva mare. Jo només giro el cap cap a la finestra per evitar les seves mirades, i deixar-los clar que no vull començar cap mena de conversació amb elles.

La Charlotte arranca el cotxe i dona marxa enrere, per poder girar. Dirigeixo la meva mirada cap als dos nois, però el Brian ja no hi és, el Tian em diu adéu amb la mà, amb una expressió trista, jo li torno el gest, enviant-li un peto volador, el qual ell fa com si l'agafés i fa com si se'l guardés a la butxaca. Li somric tristament i finalment ens movem, mentre perdo de vista cada cop més al Tian.




Dues hores porto al cotxe, només he plorat. El Tian em va enviant missatges perquè no se'm faci el viatge tant passat. Cada cop que la pantalla del meu mòbil s'il·lumina tinc alguna esperança que sigui el Brian, dient-me que tot ha estat mentira, que m'estima, però no arriba mai aquest missatge.

Era conscient que aquestes vacances serien difícils d'oblidar, però jo m'esperava un final més aviat més feliç, m'esperava més, m'esperava un últim t'estimo, una última abraçada, un últim petó, m'esperava una diferent reacció del meu primer i únic amor, però la vida no és de color de rosa, la realitat fa mal, i finalment aquesta m'ha colpejat amb força a la cara, deixant-me clar que quasi mai és teu un final feliç.

UNA MICA TRIST... HO SÉ... A MI TAMBÉ EM FA MAL, PER CERT, EM QUEDA BEN POR PER ACABAR:(.