UNES VACANCES AMB TU

CAPITOL 34

MULTIMEDIA: Summer love~ One direction

El dia desperta trist, així com jo, tot el cel està nuvolat, fins i tot hi ha marques al terra de pluja nocturna, és com si realment el dia estigués dedicat a mi.

Realment, qui ho diria?, fa poc la meva vida era tan avorrida, no hi havia res interessant en ella, però unes simples vacances ho ha canviat tot, realment ja res serà el mateix, els meus pares es separaran, la meva mare tindrà un bebé, estic enamorada, si, ho estic, mai abans m'havia sentit així, i per molt maco que sigui també és dolorós, Òstia, ara entenc per què he vist a tanta gent plorar per aquest sentiment, si, m'he adonat que l'amor és una droga, al principi el seu afecte és increïble, et fa sentir plaer, et fa sentir que tot està bé, et fa oblidar tot el que està malament a la teva vida, però acaba sent addictiu, et crea dependència, dependència a sentir-te bé gràcies a la persona, i quan et separes d'ella l'efecte s'acaba causant que tornis a la realitat, que la tristesa et colpegi amb força. És trist veure-ho així, però és que estic a res d'experimentar aquest sentiment.

La mare ja té feta tota la seva maleta, i em mira amb impaciència, ja que jo quasi ni l'he començada.

- Vec, a què estàs esperant? -. Em pregunta amb la mirada posada en mi, jo en canvi ni tan sols la miro, estic mirant a un punt fix de la paret, seguda al llit, amb les cames creuades i amb la meva maleta al costat oberta, amb només dues samarretes dins.

- Si no la faig, no puc marxar, llavors no marxaré-. La meva resposta és massa infantil, ho sé.

La meva mare gira els ulls, sé bé que l'estic empipant amb la meva actitud de nena petita.

- Mira Vec, no estic per les teves ximpleries, et penses que a mi em fa gràcia tornar, òbviament que no, però em foto, és el que toca, ja hem ampliat massa aquestes vacances, tenim una vida fora d'aquest hotel, ho saps, oi?, has de tornar a l'institut, jo al treball, sabies bé que aquestes vacances no serien eternes-. Diu amb sequedat a la veu, i malgrat que les seves paraules em fan mal, haig d'admetre que té raó, sé que estic sent molt egoista, només preocupant-me en com em sento jo, però és cert que la meva mare té motius per estar malament també, i jo no faig més que empitjorar-ho, però és que no puc evitar-ho, estic feta pols. - A més Vec, com més tardis pitjor serà per tu, estàs perdent temps per estar amb el teu xicot i el seu germà, no sé com ho veus-. I una vegada més, té raó.

M'aixeco ràpidament del llit i començo a guardar-ho tot, i en menys de deu minuts ja està tot. La meva mare em mira ara amb un petit somriure, sap bé com controlar-me.

-Puc marxar? -. Li pregunto tot just tanco la cremallera. Ella assenteix.

- Vés-hi, però recorda que després de dinar marxem-. Em recorda jo li dic que si i marxo literalment corrents de l'habitació, ansiosa de veure per última vegada al meu noi i al meu millor amic.

Vaig directe a la seva habitació quan abans d'arribar-hi escolto la seva veu. Miro per la finestra que tinc al costat i veig que està a baix, a la piscina, amb el Tian al costat. Torno a córrer, però ara cap a la piscina.

Em falta l'aire quan hi arribo, jo no estic feta per córrer, em sap greu. El Brian em veu i ve corrents cap a mi, i jo li aixeco el dit, en senyal que s'esperi al fet que torni a respirar al meu ritme. Ell somriu divertit.

-Vaja atleta estàs feta noia-. Diu divertit, guanyant-se una mirada fulminant de la meva part. El Tian que està al seu costat riu. Quan ja aixeco el cap i la meva respiració ja es clama, l'ambient en torna una mica tens. Els dos canvien la cara, i es nota la tristesa als seus ulls.

- Ja has fet la maleta? -. Em pregunta amb un somriure trista el Brian.

-Si-. Contesto simplement, abaixo el cap, encara no em faig a la idea que em vagi a separar d'ells. Aviat el Brian m'aixeca el cap amb suavitat.

- Petita, no estiguis trista, això no s'ha acabat, tens els nostres números, parlarem cada dia, no deixarem morir el que tenim entre nosaltres-. Diu mirant-me amb intensitat, la sinceritat que li posa a les seves paraules em fan creure'l a l'instant. Li somric i ell ajunta els nostres llavis en un petó lent, que aviat es torna apassionat. Entrellaço les meves mans darrera el seu coll, apropant-lo més a mi.

-Millor m'en vaig-. Sento que diu el Tian, i em separo del Brian al moment, anat cap a ell, abraçant-lo.

-No saps el que et trobaré a faltar Tian-. Dic a l'abraçada, i ell em torna l'abraçada amb força, com si tingués por que marxes.

Em queda hores per marxar  i no em sento preparada emocionalment. 

Holaa, aviat arribaré al final d'aquesta petita història, volia agraïr a tota la gent que segueix donant-li recolzament, sou increíbles de debó. Molt petonsss