Hores Baixes

Capítol cinquè

Lionetta

Ja et tinc fill de puta.

-Objectiu clar a la rambla Felip Pedrell direcció Plaça Sant Jaume, copia i canvi. -Informo per l'auricular als meus socis.

Premo amb més força l'embragatge de la moto i augmento la velocitat. Tenim sort que hi ha poc trànsit a n'aquesta hora i no he d'estar pendent dels civils.

Pel cap em passen mil pensaments, la majoria pessimistes. I és que estem perseguint a ni més ni menys que a Enzo, el dit executor de "La Main". I tinc por. Molta por. Por de morir, però no només d'això. Por de fallar i espatllar la missió. Por de moltes coses.

Premo l'embragatge violentament. Ara no és moment de fer-se enrere. Aquesta missió se m'ha estat confiada pel capo en persona, i només he de pensar en la victòria.

Em prenc un moment per admirar el riu. Ja s'està enfosquint tot i ser bastant aviat, indicant l'arribada de l'hivern. Al riu es comencen a reflectir els llums del pont vell que no fa molt que són encesos. Tortosa té certa bellesa si saps com mirar-la.

Finalment, ens agrupem tots per la Rambla que passa per davant de la Catedral. Enzo sembla adonar-se de què alguna cosa no rutlla i fa un gir per la Costa dels capellans, i gira de nou a la plaça de davant de la Catedral de Santa Maria de Tortosa. Dono una breu ullada a aquesta, qui s'erigeix per sobre de tots els edificis al seu voltant des de temps antics. Una verdadera preciositat arquitectònica, digna de ser admirada inclús a Itàlia, d'on provinc. Com trobo a faltar Itàlia.

Els meus socis prenen la davantera i entren a la plaça, la qual a aquestes hores ja està il·luminada pels centenars de petits llums instal·lats a terra. Aquests mateixos llums només fan que contribuir a engrandir la imatge del meu enemic, qui frena d'una derrapada a la plaça i baixa de la moto, obligant-nos a nosaltres a parar també.

-Teniu permís per obrir foc. -Permeto per l'audifon. Ordre què no dubten a seguir i comencen a disparar sense discreció. Com a resposta, Enzo retrocedeix darrere la moto. Sembla anar desarmat, com indiquen els rumors. Enzo és un psicòpata que gaudeix matant amb els seus propis punys.

Parem el foc i ens apropem lentament a la moto. El tenim acorralat, l'única sortida que té ara és per un camí davant seu massa ample com perquè les bales no l'impactin.

O això hauria pensat qualsevol persona normal amb sentit comú.

Però és que amb Enzo el sentit comú no té cap ús.

Il·luminat pels llums del terra, aquesta mateixa llum engrandeix la seva figura com si d'un gegant es tractés, mentre aixeca amb les mans nues una moto que pesa tant com quatre dels meus homes més forts. Això és impossible, em dic. Cap humà pot tenir aquesta força sobrehumana.

Però està passant. Ara, davant meu. I no hi ha temps per dubtar, perquè el monstre inhumà ens llença la moto cap a nosaltres. Es veu que li costa esforç, però això és el mínim esperable. Com cony es suposa que mati a Superman?

No tinc ni temps de pensar que he d'esquivar la moto que sé m'abalança. Jo encara no havia baixat de la moto, dono la volta i surto a tota velocitat de l'àrea de perill. Enzo, per la seva banda, ja està noquejant a més de la meitat dels meus homes. I els que no és noquejar també, perquè puc sentir clarament des de la distància els sons de ruptura que fan els ossos de molts d'ells en impactar contra el terra o el seu puny. Això és incomprensible.

Però la retirada no és una opció. Tenim l'avantatge numèrica. Accelero amb la moto a tota velocitat en la seva direcció mentre està distret amb el cadàver d'un dels meus homes. Pujo les escales de la catedral i m'abalanço des dels deu metres d'altura cap avall per caure en tot l'impacte de la moto cap a ell.

Sento l'impacte del meu cap xocar amb el terra. I una mà freda que m'empeny. La mà d'Enzo, qui d'alguna manera ha, no només esquivat el cop fatal que li he llençat amb la moto, sinó que també agafat el meu cap pel casc i clavat aquest mateix casc amb el meu cap endintre en contra del terra. El vidre protector es trenca convertint-se en mil peces que volen per l'aire. Em noto marejada per l'impacte brutal, i a penes puc respirar correctament. Amb la vista borrosa aconsegueixo veure com aquesta bèstia acaba un per un amb els meus homes. La seva manera de lluita no té un estil definit, és més ben aviat salvatge, però eficaç i veloç. Es mou com si pogués veure tots els nostres moviments de prèvia mà, i no fa cap moviment innecessari. És increïble, reconec. Però jo també he estat entrenada. Jo si tinc un estil, i això em pot donar una oportunitat. Amb aquest pensament m'aixeco. La sang em raja del cap pel front fins a arribar la galta, cegant-me l'ull esquerre. Em quedo posat el cas, ja que és l'únic que em protegirà en cas que aquest monstre arribi a colpejar-me.

Veig una pistola darrere d'on és ell, i sense ni pensar en si estarà carregada, m'abalanço en la seva direcció. Enzo em veu venir i també és llença, però per mi. Aprofito que va en la meva direcció i utilitzo el seu genoll com a punt de suport, m'empenyo cap a dalt, fent una pirueta que simula un pi, amb les meves mans aferrades a les seves espatlles i impulsant-me enlaire, per sobre del seu cap, i finalment acabant la pirueta amb els peus a terra, com si hagués fet una tombarella enlaire en forma de pi. Enzo confós encara mira amunt, com buscant-me. Aquest és el meu moment, llisco per terra i agafo la pistola. Em giro a la velocitat més ràpida de la que soc capaç i apunto cap a ell, però amb la sorpresa que aquest ja s'erigeix davant meu, i amb una maniobra em disloca el braç pel qual subjecto la pistola i amb una puntada de peu m'envia de volta a xocar amb les escales.

Això fot molt de mal, merda. El cap em dona moltíssimes voltes i el dolor m'impedeix pensar.

Em matarà. Em matarà aquí i ara. Amb disset anys de merda. Ni tan sols he pogut tenir parella merda. O anar a Port Aventura amb algun amic si en tingués cap. No tornaré a veure la meva estimada Italia. Merda no he pogut fer res de vida d'una persona normal. I ara ja és massa tard perquè soc dona morta.

Tinc por. Molta por. Les llàgrimes em broten pels ulls i ni m'avergonyeixo. Morir amb honor i una merda. Tinc por, les cames em tremolen i el pànic m'impedeix respirar. Noto una pressió al pit que m'ofega i em consum. Així és com moriré, sola i assassinada.

Enzo s'apropa a mi amb calma, i em treu el casc del cap. Els meus cabells rossos reflecteixen la llum del terra. Els meus ulls blaus el miren, no demanant compassió, no puc demanar-li això a una bèstia, però almenys esperant que sigui ràpid. Indolor. Merda, quina merda.

Els cabells foscos de l'assasí reflecteixen també la llum, però els seus ulls blaus no en reflecteixen cap, de llum. No hi ha cap espurna de brillantor o de vida.

Enzo somriu, com si el meu patiment el fes feliç.

-Així doncs el Piscatelli ha enviat a la seva pròpia filla a fer la feina bruta?

Què és això? L'última conversa abans d'enviar-me a l'altre barri? No fa falta. No vull parlar amb tu. Preferiria que no en sabessis de parlar. Així seria més fàcil reconèixer-te pel que ets. Una bèstia amb forma humana.

-No saps el que dius -Aconsegueixo pronunciar, tot i que el pànic i les nàusees em fan tremolar la veu -ningú coneix aquest negoci com ell.

-Negoci? Si els italians no teniu cap mena d'escrúpols. Però els francesos menys.

Es queda mirant-me, mentre la seva mà continua apuntant-me amb l'arma que m'ha pres abans d'enviar-me a volar.

-Digues-li al teu pare que això és la guerra.

I mentre em quedo asseguda a terra, sense acabar-me de creure que estic viva, ell agafa la moto que abans m'havia llençat a sobre i marxa tranquil·lament, deixant enrere una filera de cadàvers i a mi entre ells, més morta que viva.