Hores Baixes

Capítol vint-i-cinc

Elisabet

La fressa del vent em cau a sobre, de manera pesant i entumidora.
Em trobo parada davant del que solia ser un hotel, però d'on ara només resisteix un record del que era, persistentment.
Ens trobem a les cases d'Alcanar, un poble costaner a trenta minuts en bus de Tortosa. L'amagatall de Mauri.
Busco amb la mirada a Rovi, qui es troba nerviós. I és que és normal. Existeix la possibilitat que Mauri sigui l'assassí. I si és així, ens estem fotent de ple a la boca del llop.
Però necessito trobar Leo. Necessito que em respongui una pregunta que porta anys formulant-se a la meva ment. Una pregunta que, a banda dels malsons provocats per Joana, tampoc em deixa conquerir el son a la nit.
Una pregunta prou important per fer que m'endinsi al que podria ser la nostra mort.

—Feu tard. Porto aquí mitja hora esperant-vos. —Diu una veu que ara mateix em provoca sentiments confusos. No la suporto, però és innegable que em serà útil. Si només deixés d'estar drogada, potser...
Però les seves pupil·les la delaten. Va drogada fins al cul. De debò que és una llàstima, si no sortís en Tranquil·la potser no hagués acabat així...
Què dius, Arasa? Ara et compadeixes de la drogaddicta? Per el que va passar ahir fora de casa Vives?
No, em dic. Allò va ser degut al pesat ambient que acabàvem de viure. L'important aquí és que no va passar res. Romero té parella i jo tinc estàndards massa alts.

—Mira, si al final has aparegut i tot. Serà que ets més valenta del que pareixes.

—No em perdria aquest moment per res del món ara mateix, nena.

—Arasa per a tu. Ja que ets aquí, Romero, tu ves per la dreta, Rovi per l'esquerra i jo aniré a dalt. El primer a trobar-lo, que pegui un crit ben alt.

Sense necessitat de dir res més, tots ens adentrem a l'antic hotel.

Pujo les escales que em porten al segon pis. L'edifici té marques de cremades per tot arreu, d'una manera bastant aterradora. Em pregunto si va arribar a morir algú aquí. És igual, no necessito saber-ho.
Camino amb peus de plom, amb extrema cura de no fer soroll. A més, no em fio que el terra que em sosté no caigui en qualsevol moment. A la segona planta no hi ha ningú. Però hi ha unes escales que porten més amunt. Deu ser el terrat. No perdo res per mirar-ho.
Pujo les escales amb el cor a la mà. Mauri podria estar a l'aguait, vigilant-nos des de qualsevol racó, qualsevol cantonada, preparat per abraonar-se'ns a sobre.
Però arribo viva al final de les escales, i la llum de la posta de sol em cega momentàniament. Quan finalment m'hi acostumo, sento un crit. És Romero. Corro a mirar des del terrat d'on prové el crit, i arribo just a temps per veure com Mauri llença amb una mà a la abans anomenada, volant pels aires, fent-la xocar amb una de les poques columnes que encara aguanten aquest lloc. Veig la seva expressió de dolor a la cara. Sembla ser que Mauri ocultava més coses de les que sembla. La seva manera de lluitar és la d'algú que ha estat entrenat. L'art marcial que utilitza és el sambo. M'he de donar pressa o Romero podria córrer perill de veritat.
El sambo és una art marcial russa, penso, mentre baixo les escales. És l'art marcial més coneguda de Rússia, però trobar algú que l'ensenyi aquí a Espanya no és tan fàcil. Conec poc de la història familiar de Mauri. Sé que és romanès per part de mare i rus per part de pare. És possible que el seu pare fos qui li va ensenyar? Per la manera en què l'utilitzava, deu haver entrenat tota la seva vida.
Però jo també he estat entrenada. Possiblement sóc l'única dels tres aquí que pot parar-li els peus.
Corro desesperada, preparada per trobar-me el pitjor escenari. Pateixo per Romero. No vull ser qui l'hagi portat a la seva mort. No vull carregar a les meves espatlles un altre cadàver.
No, si us plau.

Però, per a la meva sorpresa, quan arribo a la terrassa de l'edifici, l'escenari que em trobo és, alhora, impactant i desconcertant.

Rovi es troba enfrontant-se a Mauri. Bé, enfrontant-se és exagerar. El que està fent és resistir de manera estoica. Està esquivant la majoria de cops amb una agilitat i precisió increïbles. Bastants dels cops de Mauri sí encaixen i el colpegen, produint un so sec en impactar, però Rovi no desisteix. Aguanta de peu i esquiva el pròxim cop. Com si estigués acostumat.
Mentrestant, Rovi esquiva o és colpejat, una Romero bastant feta pols, ensangonada i desfeta, llença cops, amb molt poca pràctica i de manera patosa, però de manera estratègica i en els moments precisos. Mauri, qui ara mateix es troba en un dos contra un, no té més remei que esquivar els cops de puny que ella li llença, els quals no sap per on li poden venir, ja que Romero va canviant de lloc i posició per atacar des dels seus punts cecs, just després que Mauri hagi llençat un cop contra Rovi, donant-li només uns segons de marge per esquivar els seus atacs. Mentrestant, Rovi actua d'escut per a ella, esquivant els cops o rebent-los, però sempre cobrint-la i coordinant-se amb ella per anar intercanviant-se de posició per atacar i defensar.
És increïblement improvisat i desesperat, però els està ajudant a aguantar. La determinació de Rovi per protegir-la i la rapidesa mental de Romero han jugat un bon paper.
Però està clar que ambdós es troben al seu límit.