Hores Baixes

Capítol tretzè

Elisabet

Encara no sóc capaç de processar tot el que estic veient en aquest moment.

I és que em trobo a casa, asseguda al sofà, mirant una estona les notícies per distreure'm quan de sobte el telenotícies m'ha colpejat la cara amb ganes i força.

I és que fins ara no sabia res de la mort de Jordan Bosch, qui va morir ahir.

Ni m'imaginava que aquesta mateixa nit s'havia mort Estel, la meva companya de classe, a qui havia vist ben viva aquest matí.

Viva i embarassada. Així ho diuen als telenotícies després del diagnòstic. Tenia un embrió de dos mesos, prou temps perquè no es notés encara la panxa, però prou per ser conscient ja de què portes una vida dintre teu. I ara tots dos són morts. Els tres, contant el bebè.

Abans no puc acabar de sentir la resta del telediari que el telèfon em sona. Que estrany que em truquin a aquestes hores. Que estrany que em truquin de per si.

Premo el botó d'acceptar la trucada i m'apropo el dispositiu mòbil a l'orella.

-Bel? - Dic, amb un to de veu bastant baix i tremolós. Dintre del meu cap, només espero que hagi estat un error. Que m'estigui trucant per error i ja.

Però Bel és físicament incapaç de cometre un error d'aquest tipus. La seva capacitat superdotada kinestètica, és a dir, el seu control corporal perfecte li impedeix no ser capaç de controlar o percebre qualsevol moviment físic que emeti el seu cos. Dit d'altra manera, el seu cos mai farà res que ell no vulgui que faci, conscient o inconscientment.

I això només vol dir una cosa. Que m'ha trucat amb una raó.

Una raó de pes.

Prou pes per trucar-me per primer cop en tres anys.

-Eli? Elisabet? Elisabet Arasa, oi? Digue'm que tinc el número correcte si us plau.

-Jo mateixa.

-Ah, gràcies. Eli, sóc jo, Did...

-Dídac Bel, ho sé. Jo no vaig esborrar el teu número després del que va passar, com tu.

Sento com traga saliva amb força. I és que el meu comentari l'ha fet sentir culpable. La qual és una de les raons per les quals no m'ha contactat en els darrers tres anys. Que m'ha estat culpant a mi de què tanquessin la Futura o del que va passar. I que ara em truqui vol dir que necessita alguna cosa, i no pot evitar sentir-se culpable per demanar-m'ho quan va tallar contacte i esborrar el meu número.

-Eli, jo...

-No tinc temps per moments emocionals ni retrobades dramàtiques, ni tu tens ganes de fer-ho. Anem al gra. Què necessites?

-Tan freda i tallant com sempre tu, eh? Sembla que no has canviat des d'aleshores.

-M'hauràs de disculpar. No em parlo amb ningú de la Futura des de llavors. No és que em porti massa bons records.

-Cert, perdona. Tens raó. Potser l'insensible he estat jo... trucant sense avisar. Aniré al gra llavors. Recordes el codi del gandul?

-El que va crear Mireia Gallart?-Dic amb incredulitat. Què té a veure el codi amb tot això?

-El mateix sí. Suposaré que ja has vist les notícies. La mort de Jordan i la noia, Estel. Crec que va amb tu a classe.

-Veig que m'has estat investigant.

-No em culpis. Ets l'única amb qui puc confiar per demanar-li el que et demanaré.

-A ver, i si tractes d'explicar-me un poc de què va tot això, Bel? - Dic, ara ja nerviosa. Bel parla amb una veu irregular i alterada. Les seves respiracions són notòries a través del telèfon. Està espantat, i que algú capaç de dominar una art marcial sencera en una setmana s'espanti, em preocupa bastant la veritat.

-Sí, sí, de nou tens raó. Sempre ets igual d'assertiva. Escolta'm bé. Dos morts, no relacionades aparentment, excepte pel fet que a les dues escenes dels crims hi apareixen el codi del gandul.

-Com

I ho dic així, sense entonació ni interrogació. I és que això sí que m'ha agafat desprevinguda.

-El que sents-continua ell- a Jordan li van trobar el codi escrit amb sang al llit on el van trobar mort. I a Estel al mòbil i fulls que tenia a la motxilla. La policia ja ha lligat aquests dos casos pel codi, però no tenen ni idea de què hi posa.

-Què em tractes de dir, què l'assasí és algú de la futura?

-Això, o que va darrere els de la futura. I molt em penso que ambdues seran correctes. Ningú fora de nosaltres coneixia el codi del gandul, i ningú fora de nosaltres l'utilitzaria si no volguessin cridar l'atenció dels nostres.

-Has parlat amb Gallart d'això?

-Sortia amb Jordan. No em va semblar correcte. A més, volia parlar abans amb tu.

-Gallart no parlarà amb mi, espero que en siguis conscient. Si tu em vas culpar de tot ni m'imagino com es deu sentir ella.

-No, no, no et volia demanar pas això.

Bel traga saliva de nou i puc notar com calma la seva respiració mentre es fa a la idea del que m'està per demanar. Finalment sabré el que vol de mi.

-Eli - diu, amb una veu que tracta de ser ferma, però encara tremolosa - Et demano que investiguis els assassinats i descobreixis d'on han sortit els codis.

Què? No tinc paraules.

-A ver si ho entenc, Bel. Em truques per primer cop després de tres anys, per què estàs espantat d'una fantasia de pel·lícula teva sobre que un dels que anava a la Futura busca venjança i ens matarà a tots un per un, i enlloc d'anar al psiquiatre a què et recepti alguna cosa per als teus deliris o la policia, em demanes a mi que em foti en aquest merder?

Deixo anar tot amb sarcasme natural que em surt ja automàticament des de sempre, i li dono uns segons de silenci abans d'acabar la frase, esperant que s'adoni del ridícul que sona tota aquesta situació i canviï la seva resposta.

-És així, Bel?-acabo la frase finalment.

-Així és. - diu ell per l'altra banda del telèfon.

Com que "així és"! Jo flipo amb aquest noi. Quina cara que té. Què s'ha pensat que passaria? Que màgicament acceptaria la seva història i em fotria a fer de detectiu de dos homicidis? Si us plau que canviï de camell, que aquest li ha fotut de més.

-I per què es suposa que faria jo una cosa així?

-Perquè si m'ajudes amb això, jo et diré com retrobar-te amb algú que sé que fa temps que busques.

-De què parles ara Bel?

-Et diré com pots trobar-te amb Leo.

I de cop i volta el meu món es trenca a fragments com si haguessin colpejat un mirall. I cada fragment se'm clava lentament al pit, retornant-me a una possibilitat que feia temps que ja donava per perduda.

-Et juro per la meva família Bel, què si tot això és una broma, jo mateixa t'enterro viu.

-Guarda les amenaces Eli. El que dic va de debò. Sé com el pots trobar. Que me'n dius, doncs, hi ha tracte?