Hores Baixes

Capítol tercer

Elisabet

Quina merda.

De debò, quina merda.

I és que per a un any què m'escullen per fer de sènior a un alumne nou, no el trobo enlloc.

I faré tard a classe el primer dia per culpa seva.

I Elisabet Arasa no fa tard a classe.

Acabo la quarta volta pel pati de l'institut, on haurien de ser tots els júniors, és a dir, els alumnes nous, i desisteixo de trobar al noi. Potser no ha pogut venir i el director no ha testat a temps de contactar amb mi.

La veritat és que no tenia gens de ganes de fer-me càrrec de cap júnior, però el director m'ho va demanar expressament ja que soc la millor estudiant que ha tingut aquest institut d'ençà que van obrir.

I la veritat què és bastant fàcil ser la millor quan estàs rodejada d'adolescents hormonals que en l'únic que pensen és en el sexe i alcohol. Molt fàcil.

I encara més quan tot l'institut et té massa por per apropar-se a tu, i pots estar a la teva ben tranquil·la. Sé bé el que es diu de mi a les meves espatlles. Què soc l'hereva dels Arasa i que si obro la boca puc fer que desitgis morir.

Doncs ni soc l'hereva ni vull ser-ho. I tampoc em dedico a anar escampant rumors de ningú. Només ho he fet quan he tingut la necessitat, però ja està.

No soc la persona què tots creuen. Simplement, tinc una família difícil i m'agrada que em deixin tranquil·la.

Això sí, si em molesten, mossego.

I això ho tenen clar.

I jo sé que ho saben. Ho confirmen les seves mirades mentre em veuen passar pel passadís. Simplement, em dirigeixo a la meva aula, però el silenci és tan tens què podria aturar una bala ara mateix. És qüestió de minuts que els estudiants antics expliquin als nous rumors sobre mi que jo mateixa m'he encarregat d'escampar dissimuladament. I és que com pitjor creguin que soc, menys se'm aproparan, i com acabo de dir, m'agrada estar tranquil·la.

Just a l'entrada de l'aula em creuo amb Estel, la segona millor estudiant de l'institut i què es considera la meva rival. Bona sort, nena, li desitjo mentalment. Tractar de superar un Arasa és com tractar de recórrer tota la muralla Xina en un dia. Simplement no és possible.

Mentre ens creuem per qüestió de segons, soc capaç de percebre dues coses d'ella.

La primera és la seva cara de disgust al veure com vaig vestida. I sé què és per la roba perquè a la meva cara ni s'atreveix a mirar-la.

La segona, és que li està ocultant alguna cosa important a la seva parella, Josep, a qui precisament té al seu costat ara mateix. I és bastant fàcil de veure, almenys per mi, ja que té les celles frunzides lleugerament i la mà que no la té agafada per ell li tremola. A més, la seva respiració és accelerada i evita la seva mirada.

Potser li ha estat infidel? No, Estel té fama de bona nena i tothom sap que surt amb Josep, ningú s'aproparia a ella amb aquestes intencions. No es tracta d'això, penso. És més aviat un secret que té por de dir-li, però no hi ha sentiment de culpabilitat. Solament ansietat i desesperació per no saber què fer. El dubte es fa present quan és mossega el llavi. Vol dir-li, però no troba el moment.

Un simple gest d'ella m'aclareix els dubtes.

Estel aparta a Josep dissimuladament quan aquest s'apropa al seu ventre, i tot seguit s'estira la roba, com si li fes por que ell notés alguna deformació estranya. I Estel està en molt bona forma, practica esport constantment i vigila molt la seva dieta. En això la respecto bastant.