Hores Baixes

Capítol novè

Elisabet

-Ei cabró, penses venir o què?

La persona a qui van dirigides aquestes paraules no és cap altre que el meu Júnior, Rovi. La raó és que he hagut d'anar-lo a buscar a classe quan aquestes s'han acabat perquè s'havia deixat la motxilla a una altra aula. Quin desastre. L'escola està a punt de tancar i vull marxar a casa, però ja que em fa quedar, em divertiré un poc a la seva costa.

Ell em mira sorprès en sentir el que he dit.

-Ei, per què m'insultes?

-No t'insulto. La teva religió va sobre cabres i tu vindries a ser el "Papa" d'elles no? Doncs ets el cabró. Rei de les cabres et feia sonar massa noble.

Rovi rumia una estona, analitzant bé el que acabo de dir.

-Té sentit.

-A més, és divertit.

-Clar, com no. Tot i que jo em considero més una ovella negra.

-No et pensis que et deixaré passar això-dic, amb un mig somriure de satisfacció en veure'l engrescat en la conversa.

-El què?

-Tot això de tenir una religió. No és gaire ortodox.

-Mira no em parlis d'ortodòxia...-Diu ell, en un intent de mig atacar-me.

-Encara no sé si em caus bé-deixo anar, també atacant-lo.

-Encara no et fies de mi?

-De l'aspirant a líder d'un culte religiós? No ho sé, no.

-Això no és un no.

Merda. Sempre m'agafa desprevinguda per on pot aquest noi. No puc baixar la guàrdia ni un segon davant d'ell.

-M'has pillat-dic, vençuda. M'apropo a la taula que tinc més a prop i m'assec a esperar que acabi.

-Només és un hobby. No em jutgis.

-T'estàs portant bé amb mi. Ho tindré en compte.

Ell es penja la motxilla a l'esquena d'una ansa i se'm'acosta en silenci. Molt a prop, més del que se m'ha acostat ningú des de la secundària.

Es situa just al meu davant, aprofitant que tinc les cames obertes, asseguda a la taula, agafant-me desprevinguda. Merda, penso. M'has agafat en una postura vulnerable.

Per alguna raó, tenir-lo tan a prop em posa nerviosa. No m'havia posat mai nerviosa estar a prop de ningú.

Ell em mira fixament als meus ulls foscos, que els que m'odien diran que són la foscor mateixa, i d'una manera relaxada, em manté la mirada.

La seva mà m'estira per la barbeta, apropant-me encara més a la seva cara. El tacte de la seva pell amb la meva és magnètic, hipnòtic. Em té atrapada, i ho sap. Instintivament, he posat la meva mà al seu pit, apartant-lo lleugerament de mi. Puc notar a través de la roba, un cos fibrat, musculós. Té el pit ample i ben marcat i abdominals.

Ara mateix, l'únic que ens separa és la meva mà.

I em sento massa temptada d'apartar-la. De deixar que faci. De veure fins on arriba.

Amb aquest últim pensament, un sentiment estrany em recorre des de la punta dels dits del peu fins al pit. Finalment, amb una veu suau i encantadora, em diu:

-Em porto bé amb tu dius?

Els seus ulls no es mouen ni mig mil·límetre dels meus. Com si busquessin alguna cosa adintre d'ells. Penetren profundament en els meus, com una mà negra que intenta travessar-me la ment i rebusca en el més profund del meu ser.

Sense ni adonar-me'n'n, ens hem anat apropant encara més. En algun moment, he deixat de fer força per apartar-lo. Puc sentir la seva respiració a la meva pell, i els seus ulls hipnòtics travessant la meva ment cada cop més.

-De moment.-Aconsegueixo dir, apartant-me amb prudència. Més val mantenir-se lluny de la seva mirada. Em fa dèbil, i no m'agrada sentir-me dèbil.-Ara marxem, o et quedes aquí tancat.

I surto de l'aula, sabent que ell em segueix darrere. Sembla que no només és el meu júnior despistat, sinó que té possibles aptituds per a ser un bon cabró.