Hores Baixes

Capítol vint-i-nou

Elisabet

-Dídac és mort.- La meva veu sona freda, però no tinc cap altra opció. Si algú ha pogut matar en Dídac, només se'm ve una persona al cap. I és el que tinc davant.

-I tu des de quan et dediques a fer de missatgera? - Dupont ni s'immuta.

-Ell era un kinestètic, igual que tu.

Ell m'observa amb una mirada penetrant, freda. Una mirada d'un assassí, em dic. I és que sóc molt conscient a què s'ha estat dedicant el meu excompany aquests darrers anys. I no precisament a res de bo.

-I això em converteix automàticament en sospitós? Esperava més de la reina del gel. Suposo que estàs perdent aptituds.- Em somriu, desafiant. No sé en què pensa. Sens dubte està escollint curosament les seves paraules, evitant dir res que pugui revelar el que sap. Però, en fer això, a mi només em diu una cosa: té por. Em té por, més ben dit. No vol que m'adoni del que amaga. Tard, Dupont.

-No, però sí en el candidat idoni. A més, ets l'únic que conec que, a més, treballa per a una màfia.

-I l'altre sospitós és? -ha captat ràpid el que em referia per "candidat".

-El Tigre Negre.

-Curiós. Vas darrere de l'única persona de Tortosa amb qui sempre m'he volgut barallar.

-Llavors?

-Els Tigres Blaus i la Main no tenen res a veure. Si vols investigar-los, endavant. Però si poses un peu al meu territori... em veuré obligat a actuar. I tots dos sabem el resultat que tindria això, Eli.

-Acabaries demanant almoina als meus peus, Dupont.

-M'agradaria veure-ho.

-Tinc altres coses a fer, però gràcies per l'avís sobre els Tigres. Una última pregunta, pels vells temps.

-Digues.

-Entre tu, el "Dit executor" de la Main, i ell, el "Tigre Negre", qui sortiria victoriós?

Ell em mira desafiant i amb un somriure fatxenda. Només fa això quan està segur del que va a dir.

-Quan el meu dit apunta, no hi ha bèstia prou ràpida ni rei prou fort que pugui escapar. El Tigre Negre? Ja estarà enterrat abans que pugui rugir.

La campana de l'institut sona, recordant-me que, per molts merders en què m'impliqui, segueixo essent una estudiant, i em toca pringar com tothom. Aprofitaré l'oportunitat per veure què tal estan Romero i Rovi.
Just estava pensant en això, quan una bufetada m'omple de ple la cara. La galta em pica, encesa. M'han agafat per sorpresa. I m'han donat de ple, amb ràbia. Em giro per veure qui és que ha tingut l'atreviment, per trobar-me amb una noieta esquifida, tota xuclada, amb els ossos marcats a la pell i un aspecte desarreglat, brut i deixat. El pèl grasós i despentinat, i el fet que encara porta sabates d'anar per casa m'indiquen que ha vingut sense pensar-s'ho massa. Ha sigut més un impuls. Té bastant de sentit, tenint en compte qui és. I és que sé molt bé amb qui estic tractant.

-Vaja, sembla que l'institut no et dona tanta al·lèrgia com creia.- Dic, tractant de provocar-la.

-Tu a mi sí que em donaràs al·lèrgia.

-De què va tot això, Tranquila? No és un comportament molt digne del teu cognom.

-La que no és digna del seu cognom ets tu, hereva. No se suposava que et mantenies al marge dels assumptes que no et pertoquen?

-Escupeix-ho d'una vegada, va. El meu temps val més que unes pastilles que parlen.

Veig com una flamarada de ràbia li engega als ulls, i em mira amenaçant. Honestament, la seva mirada em resulta més càlida, reconfortant, que la de Dupont de fa un moment.