Hores Baixes

Capítol sisè

Josep

Soc una bona persona.

Tinc una parella per la qual em preocupo, estimo i cuido tot el que soc capaç.

Un pare i una mare a qui ajudo amb el dojo familiar sempre que tinc temps lliure.

Tinc bones notes i ajudo als companys de l'institut a estudiar sempre que no entenen alguna matèria.

Ajudo a organitzar festes. Participo en les xerrades de l'insti. Bé, suposo que ja us aneu fent a la idea, oi?

Em considero bona persona i tracto de ser-ho amb tothom qui tinc l'oportunitat. Perquè no costa res regalar un somriure de tant en tant. I la gent es troba a gust al meu voltant.

Així que preocupar-me del meu amic és normal. I haver-li instal·lat una app de rastreig al mòbil farà uns mesos també ho és.

Perquè soc una bona persona.

No vull fer l'efecte equivocat, sé com sona. No estic obsessionat per saber on és ni soc un amic tòxic. Però he trucat al mòbil de Cristian com quinze cops només aquest matí i no m'ha respost ni una sola vegada. Per a què cony li regalo un telèfon si no contesta?

També he provat de presentar-me a casa seva. Però no hi ha ningú allí últimament. No hi és ni la seva àvia. M'ho diria si s'haguessin mudat, no?

És el meu amic de qui parlem. Ens vam criar junts. Vam créixer junts. Si passés qualsevol cosa, ell m'ho diria.

Confio en el meu amic.

Però es fa molt difícil de contactar, així que necessitava una manera d'emergència per trobar-lo. I a aquestes altures ja només vull saber que està bé. Així què això no em fa menys bona persona. Només soc un amic què està preocupat.

Surto de l'institut després d'haver localitzat a Cristian a prop del parc.

-Ei, Josep, gràcies per arreglar-me la bici la setmana passada! Va com la seda ara!

El qui m'ha parlat és, com haureu endevinat, un nano a qui vaig arreglar la bici. Quan era petit anava molt en bici i el meu pare em va ensenyar a saber arreglar-la per poder ser autosuficient si mai em passava res.

-Vaig provar la pàgina web que em vas recomanar i és exactament el que buscava!

-La recepta que em vas passar és com la que feia la meva àvia. Moltes gràcies! Sento com si tornés a menjar els seus pastissos un altre cop.

-L'ordinador ja em descarrega arxius amb normalitat, gràcies nano.

D'acord, és possible que tingui una mica de coneixements de tot una mica. De petit mirava molts vídeos de YouTube de coses que m'interessaven, i el que no comprenia ho aprenia dels meus pares. A més, m'agrada ajudar a la gent, així que si algú necessita alguna cosa i no en tinc coneixement, m'informo. Així també amplio els meus coneixements. Com era aquella frase? No hi ha mal que per bé no vingui. Em despedeixo de tots aquests nanos que em donen les gràcies i m'escapoleixo com puc fins a la sortida. No tinc massa temps per xerrar ara, ho sento nois. Cristian no és molt curós amb la bateria del seu mòbil i si aquest s'apaga l'app deixa de rastrejar, i necessito si o si trobar-lo avui. És l'aniversari de la meva xicota i li agraden molt els codis. Cristian es va oferir a trobar-me un codi que ella no conegués, ja que per desgràcia jo n'he sigut incapaç. I com no respon ni les trucades ni els missatges, aprofitaré l'excusa per fer-li una visita sorpresa.

Agafo la moto Honda Civic que era del meu pare i que un poc més i es cau a trossos, i després de diversos intents d'engegar-la, finalment sento el soroll rústic del motor cremant benzina. Cristian és a prop del parc de Tortosa. No crec que se'm faci molt difícil de trobar. El parc és molt gran sí, però només té tres zones. El passeig ampli del mig, que comença des de les escales de pedra, passant pels dos bars del Bokatines i el Ribera, fins al final del passeig, el qual està rodejat d'arbres gegants a banda i banda, la zona interior, on és l'estanc, que quan no està buit està verd de brut i hi ha banquets on la gent s'asseu a passar l'estona, o la passarel·la d'escales de pedra decorada amb arcs de branques d'arbres, on va la gent sovint a fer-se fotos per Instagram. Recordo clarament com em va insistir Estel per fer una sessió de fotos romàntica per allí. Sí, un home també ha de cedir de tant en tant.

Estaciono la moto a la zona de pàrquing del darrere del parc pensant per quina zona seria més probable que estigués el meu amic quan, per a la meva sorpresa, veig la seva moto aparcada no molt lluny de la meva. I és que la seva moto és inconfusible, una Ducati Monster negra. Recordo com es va passar un munt d'estius fent feines aquí i enllà per poder estalviar el suficient per comprar-se-la. Estava obsessionat amb ella.

M'apropo a ella. El motor encara està calent, acaba d'arribar. Exploro la zona amb la mirada quan atalaio a l'altre cantó del carrer la seva figura. Pel fosc com la nit mateixa, rissat i curt. Una pell fosca semblant al cafè amb llet què delata les seves arrels ascendents estrangeres. Una espatlla ampla coberta per una jaqueta de cuer negra per la qual s'entreveuen els músculs dels braços, indicadors d'un cos entrenat. Cames amples i un caminar ràpid i ominós, què a mi sempre m'ha semblat xuleta i ha sigut motiu de burla de part meva cap a ell durant anys.

Aquest és Cristian.

Començo a caminar rere ell. Ara mateix es troba creuant un pas de vianants. Veig com entra en un gimnàs de boxeig sense dubtar. Cristian domina el boxeig. Què podria fer-hi a un gimnàs? Un spar? Dona classes?

Però totes aquestes preguntes es veuen interrompudes quan sento sons de lluita dintre de l'establiment. M'afanyo per arribar a l'entrada, però ni arribo a creuar aquesta quan un noi, vestit amb uniforme d'un institut diferent del meu, surt esperitat del local, amb cara d'estar essent perseguit pel diable en persona. Seguidament, veig el perquè. El meu amic, surt en la seva persecució. Per una fracció de segon puc veure la seva mirada, i jo mateix m'espanto. Un calfred em recorre tot el cos. I és que la mirada de Cristian està repleta d'odi. Un odi tan intens que sembla elèctric. Perillós i inestable, em fa la sensació que si m'hi poso pel mig acabaré electrocutat. Mai havia vist el meu amic així.

Està bé, no és que Cristian sigui la viva representació de l'alegria, però ell no és així. No sé d'on prové aquest odi, però hi ha d'haver-hi una explicació. I com a amic seu, si puc, he d'ajudar-lo. A més, què no sé què pot arribar a ser capaç de fer ara mateix, i no m'agrada veure'l així.

Amb aquest pensament, m'uneixo a la persecució.