Hores Baixes

Capítol quart

Alexis

Hòstia que salat.

I és que la ratlla de cocaïna que acabo d'esnifar està més salada del normal.

-Nena, que salada. Segura que has comprat al mateix de sempre?

Parlo, dirigint-me la meva nòvia, Cinta.

-No te n'has assabentat? El de sempre el van trobar mort ahir al matí. Ara Sergi no té més gent, ja que tots estan espantats que hagi pogut estar "La Main". Els únics camells que queden pertanyen a ells ara.

Diu, amb la tranquil·litat tan típica d'ella, que fa que el seu cognom sembli haver estat escollit expressament. I és que es diu Cinta Tranquil·la. Un cognom curiós. Aparentment, és antic, de l'època de la guerra cristiana i mora, on el rei va decretar aquest cognom a la seva família per haver mantingut la calma en una situació crítica i haver salvat a tothom.

O això és el que em va dir quan ens vam prendre LSD per primer cop juntes.

-Hòstia que dius nena. L'han matat llavors?

I és que a Tortosa els assassinats no són normals, però tampoc em sorprèn. Estem a una ciutat repleta de lladres, assetjadors sexuals, gent violenta, alcohòlics i drogaddictes. I que algú acabi morint era d'esperar-se.

-No sé. M'estava fumant un porro quan ho deien ahir a la nit i no vaig acabar d'escoltar-ho. -Diu, amb la veu adormida, mentre es reposiciona al sofà llit on ha passat la nit i es torna a dormir.

Poso a escalfar un got amb llet per a quan es llevi i deixo preparat esmorzar amb nutrients per a assegurar-me que almenys faci una menjada decent al dia. Mentre cuino, veig que l'hora d'entrada de l'insti ja ha passat de molt. Deixo anar una bufada de cansament. M'agradaria poder anar a classe avui. És el primer dia, cares noves i potser faig algun amic per fi. Però Cinta no li agrada tot el rebombori que hi ha els primers dies així que em demana que em quedi amb ella a casa. A més, encara s'està recuperant de tota la col·locada que va agafar durant les festes de la Cinta, les festes majors de la ciutat, així que dubto què es mogui del llit en tot el dia.

O això pensava, abans que la noia en qüestió es llevés del llit i esmorzes amb mi.

-Però i aquest miracle que et llevis del llit, nena? -Dic, amb sorpresa grata.

Ella em mira amb els seus ulls blaus i cristal·lins. La seva mirada, sempre calmada, assossegada, que sempre em reconforta, impertorbable, es mescla amb els rastres de falta de son que porta acumulades. A més té els ulls rojos de tota la droga consumida els últims dies i les pupil·les encara dilatades.

-Sé que voldries ser a l'insti, però que et quedes per cuidar-me, així que he pensat que com a mínim podria fer l'esforç de llevar-me i menjar-me l'esmorzar que amb tant d'empenya em prepares mentre encara és calent.

I és que la meva nòvia és tan bona. Sempre cuidant mi. Sempre pensant en mi, la seva nòvia. L'estimo, em dic, i li contesto al que m'ha dit amb un somriure sincer.

-A més -continua -ara almenys el que cuines és menjable. Recordes com quasi cremes la cuina el primer cop que em vas voler preparar el dinar?

Les dues ens petem a riure recordant l'incident de fa tres anys, quan ella em va invitar a casa seva per primer cop i jo vaig voler impressionar-la amb les meves habilitats culinàries inexistents. Vaig cremar-li la seva paella nova.

Mentre ric penso en com de bé hauria estat que la meva mare m'ensenyés a cuinar.

-Callate nena callate, que tu tampoc ho vas saber fer molt millor eh.