Hores Baixes

Capítol desè

Estel

Estaciono el cotxe nou al primer lloc que aconsegueixo trobar. Tortosa està a petar tot i ser dilluns la nit. Sembla que la gent vol sortir a celebrar què és el primer dia de tornada a la feina o d'institut. M'agrada molt veure la ciutat il·luminada per les llums dels restaurants o de les botigues que ja tanquen, però els aparadors queden encesos. Els llums del pont també destaquen en la foscor de la nit que s'aproxima.

Carmen normalment és qui m'acompanya a veure les llums nocturnes de la ciutat. Un sentiment de tristesa em recorre la ment.

És igual. No vull pensar-hi ara mateix. Estic en xoc encara i no puc pensar bé. Veure a Josep sempre em calma i aquest cop també ho farà. Estarem els dos sols en una cita romàntica, i serà perfecte. Després ja comentaré amb ell el tema. Mentre continuo ocultant-li que tinc un fill seu al ventre.

Molt bé Estel, em dic. Discuteixes amb la teva millor amiga i ocultes informació crucial a la teva parella. Sóc la millor persona del món ara mateix, penso amb sarcasme.

Travesso a peu l'ajuntament i arribo al carrer de la Rosa, al rastre. Mantinc el mòbil a la mà constantment, no m'agrada massa ser al rastre a n'aquestes hores. És un dels barris amb més activitat criminal durant l'any de Tortosa, conjuntament amb Santa Clara, Ferreries i Remolins.

I és que el Rastre està ple d'immigrants, gent gitana o musulmana. No dic que per ser de la raça què són facin el que fan. Simplement, són gent amb menys oportunitats a la vida i que s'han vist forçats alguns cops a recórrer a mètodes poc convencionals per sobreviure. No em queixo, a saber que faria jo en la seva situació. Però tampoc vull que em passi a mi, així que premo el mòbil amb força i accelero el pas en passar a prop.

Finalment, arribo al Forn de la Canonja, un dels millors restaurants de Tortosa. Sento l'olor de la carn a la brasa des d'enfora. En aquest mateix restaurant Josep i jo ens vam conèixer, i venim sovint. La cambrera Montse ja ens coneix i sempre ens até amb un somriure radiant.

Entro dins l'establiment, però no veig a Josep a la terrassa d'enfora on solem seure els dos. Potser avui ha anat dintre. Amb aquest pensament travesso les portes a l'interior. Les llums són apagades i no hi ha ningú. És possible que avui estigui tancat?

-SORPRESA!

Diuen un munt de veus a l'uníson mentre s'obren els llums. Un munt de cares conegudes i no tan conegudes somriuen des de tots els renglons del restaurant. I enmig d'aquesta tempesta de gent, ell. Josep, qui subjecta entre les seves mans un pastís amb veles d'aniversari del número divuit.

El seu somriure em desfà el cor i els seus ulls honestos em tornen a donar la calma que havia perdut avui.

Corro a abraçar-lo. Necessito subjectar-me a ell. Sentir-lo tan a prop meu com em sigui possible. Tan a prop que les nostres pells es fusionin i no ens puguem tornar a separar mai més.

Josep em torna l'abraçada amb fermesa, però sorprès.

-Amor, si només he estat fora un dia-diu, incrèdul.

-Massa temps-dic.-No tornis a marxar mai més, entesos rumano?

El rumano esbufega de nou, pretenent que el que acabo de demanar és massa feina. Em mira fixament als ulls, i mentre em planta un peto al front em promet:

-Mai més nena. Seré sempre a prop teu.

Sento com em desfaig als seus braços i el meu cor s'accelera. Ja estic bé. Ja estic a casa. Tot sortirà bé. És el que sento en aquest moment.

Quan finalment em recupero, saludo a tots els invitats i ens asseiem a beure tots junts. El sopar transcorre de manera jovial, amb moltes rialles i acudits explicats per Arnau, un dels nois què vol estudiar monòleg.

Quan finalment estem plens fins a petar, sortim fora al carrer a prendre l'aire. Anem bastant contents de beure aigua i el que no és aigua, i alguns dels convidats es posen a ballar al carrer sense gens de por de fer el ridícul. Ric en veure'ls, però una mà m'estira cap a la pista improvisada de ball que s'ha muntat. És Josep, qui de nou, em fa fer el ridícul quan sap què soc molt tímida per a aquestes coses.

-Ballem? -Em diu amb una veu seductora.

-Estàs boig. Has begut massa amor.-Dic, somrient.

-He begut prou per saber que ens toca ballar.- I tot seguit em fa girar impulsada per la seva mà i m'agafa per la cintura per aturar-me.

-Que amagat t'ho tenies això, rumano.

-Sorpreses que té l'alcohol- em diu.

Abans de poder elaborar una resposta algú ha portat fora un altaveu i ha començat a sonar la meva cançó preferida, "Escriurem" de Miki Nuñez.

Amb l'ajuda de l'alcohol, em poso a ballar, sota l'atenta mirada del meu nòvio, qui em mira provocativament. M'allunyo per fer que s'apropi a mi, i aquest em segueix el joc. Ho torno a fer un altre cop, com si fugís d'ell, però ell sempre m'agafa. Ho intento per últim cop, però noto com la suor em regalima per la cara. Potser hauria de parar.

Em passo la mà per la cara per treure'm la suor de la cara, però per a la meva sorpresa no es tracta del líquid transparent que es suposa que hauria de ser. És vermell. I no és suor, són llàgrimes que em broten dels ulls. Estic plorant sang.

El nen, és el primer en què penso. He sofert un avortament natural. Em poso les mans ensangonades al ventre, però no em fa cap mal anormal. No és el nen qui es mor.

Sóc jo.

La sang comença a caure amb més quantitat pels ulls i noto com tinc la gola irritada. Tusso una bola de sang que esclata a terra i alerta a tots els invitats.

La vista se'm comença a ennuvolar i el cap em comença a donar voltes.

Busco desesperada a Josep entre els invitats. Necessito el meu nòvio. Si estic amb ell tot estarà bé. Estic segura. Sempre estic millor amb ell.

El mareig s'apodera de mi i vaig perdent la consciència. Sento com els braços ferms de Josep que em subjecten amb força, i la seva veu desesperada que em crida. Però per mi és impossible sentir-lo, ja no sóc capaç de moure'm.

Merda. No vull morir. No encara. Tenia tant per fer. He de dir-li a Carmen que podem arreglar-ho. He de dir-li a Josep que l'estimo, ni que sigui un últim cop. No he sigut capaç ni de dir-li que porto un fill seu, que ara morirà amb mi. Mai sabré la seva resposta, si m'hagués titllat de boja per voler tenir un fill amb ell o l'hauria tingut amb mi. Tantes coses que no he fet encara... Volia superar a Elisabet, almenys un cop. Un puto cop en la vida.

No em toca morir-me, no a mi. No he fet res pel que mereixi morir. No vull. No...

Amb l'última força que em queda, aixeco la mà ensagnada i acaricio la galta del rumano, qui encara em subjecta, nombrant paraules insonores per mi. Els seus ulls clavats en mi i inflats de desesperació incapaços de deixar de mirar-me ni per un moment, com si la seva mirada fos el que em manté en vida ara mateix és troben inundats en llàgrimes de pur desconsol. T'estimo, Josep. Sento haver de marxar abans d'hora. Tant de bo tenir sort i trobar-nos en una altra vida, si n'hi ha. Sinó, t'esperaré on sigui...

Poc a poc vaig tancant els ulls, rendint-me al cansament que s'ha estat apoderant de mi, i finalment tanco els ulls per últim cop. Només queda de mi un cos inert cobert de sang vermella. Detestable i horrenda sang vermella.

Oh, com detesto el color vermell.