Hores Baixes

Capítol vint-i-un

Joana

Avui és un dia especial. Ho noto en l'aire, ho noto en les mirades de tots aquests nens perduts que em miren com si fos una mena de reina. I ho sóc. Sóc la que controla aquest lloc; el centre de menors és com un pati de jocs, i jo sempre guanyo. Em diverteixo, ells em segueixen. Fàcil. Tot és fàcil. Però avui... avui ve l'Eli. Oh, perdó... Arasa. Elisabet Arasa.

Quan m'ho van dir, vaig sentir una cosa molt més emocionant que la típica rutina. Arasa sempre ha estat tan estirada, tan superior... Però sé que, en el fons, li agrada jugar. Al capdavall, va ser ella qui va escollir. Carles o Mireia, recordes? Em pregunto si encara té malsons per allò. Jo sí. Però a mi, m'agraden els malsons.

La porta de la sala de visites es tanca. No necessito ni girar-me, ja he fet que els altres interns cancel·lessin les seves visites d'avui. Mai rebo visites, i avui n'és una d'important. Vull que estiguem a soles les dues.

Sento els seus passos ressonant per la sala. A mesura que avança, sento un calfred que em recorre l'espatlla. Sóc jo o la temperatura de la sala ha baixat de cop?

Finalment, la tinc davant. Ha crescut, en aquests dos anys que no ens hem vist. Ara porta el cabell més llarg, aquest cabell vermell com la sang que m'encantaria olorar en aquest precís moment. Els seus ulls foscos es troben amb els meus, i la seva mirada de gel em posa tensa de cop. I és que m'aterroritza i m'encanta, no sé quina de les dues més. Les dues alhora. Cap de les dues. Tot.

Ella s'asseu amb aquest posat tan digne i indiferent que s'esforça per mantenir. Però jo sé que és tot mentida. Si de debò fossis tan indiferent com vols mostrar que ets, no seria capaç de veure aquesta espurna de tristesa i por en els teus ulls.

I és que Elisabet sempre ha estat impossible de llegir. Impossible per a la gent normal. Però no per a mi.

Per a mi, Elisabet és el meu joguet preferit. Un joguet molt important i valuós.

Un joguet que he de fer meu.

—Maruny —em saluda, freda. Sempre tan formal, tan distant. Què, no tens ganes de xerrar amb la teva vella amiga, Arasa?

La manera com només em diu pel cognom... no m'ha dit Joana ni una sola vegada des que ens vam conèixer. Arasa manté la distància, perquè sap que em col·loca en una posició inferior, i aquesta superioritat, aquesta manera de controlar-ho tot, és el que més m'enerva i alhora m'encén.

—Elisabet!— Exclamo amb alegria, amb un somriure ben gran. — Ja era hora, no trobes? T'he trobat mooolt a faltar.

Ella es queda callada, observant-me. Sé a la perfecció el que està fent.

En aquest precís instant, Elisabet està estudiant cadascun dels meus moviments. La meva respiració, els meus gestos, la meva roba, l'espai on som. Tot, per a ella són peces d'un trencaclosques que ella ajuntarà per formar-se una imatge mental de mi.

Tot per saber perfectament com manipular-me. Per llegir entre línies de tot el que digui.

I jo en sóc molt conscient d'això.

És el meu moment preferit de quan em trobo amb ella. Quan creu que sap com sóc, i ¡BAM! li trenco l'esquema. El meu cor batega amb emoció només de pensar-hi. M'encanta ser capaç de veure rere aquesta màscara perfecta que porta.

Elisabet està trencada. I jo en sóc part de la raó.

—No he vingut a veure't a tu, estalvia't el que sigui que estiguis pensant.

—Estic pensant en si seria capaç de distingir el teu cabell de la sang si t'obrís un forat al cap. Són realment molt semblants.

Veig com el comentari li eriça la pell. I és perquè no sap si ho dic de debò o no, però sí que sóc ben capaç de fer-ho.