Hores Baixes

Capítol divuitè

Elisabet

Necessito pistes.
És el primer pas obvi per resoldre misteris.
I l'únic que se m'ocorre és preguntar a la gent si van veure l'Estel Martí amb el codi en algun moment.
Em passo tot el matí preguntant a gent de l'institut sobre Martí i el codi. Per sort, ella era una noia molt popular a l'institut i gràcies a això tothom sabia bastant d'ella, el seu horari, amb qui es relacionava més, etc.

Però res d'això portava enlloc. Al final, torno a ser a la meva aula, derrotada.

—Ei Eli, estàs bé?

La veu que em crida des de darrere meu prové de l'única persona en tot aquest institut capaç de parlar-me amb tantes confiançes: Rovi.
I és que porto un matí de comunicacions amb estudiants molt exhaustives. Entre que no s'atrevien a mirar-me a la cara i es trabucaven al parlar dels nervis, havia d'esperar mínim deu minuts fins que acabessin de pronunciar la primera frase. Una part molt profunda de mi agraeix tenir algú amb qui parlar de manera informal.
Una part que, òbviament, mai li mostraré.

—Ja et vaig dir que em diguessis Arasa. Com a molt, Elisabet.

Adrià somriu amb confiança en sentir la meva negativa.

—El que tu diguis, Eli. —Faig una ganyota de fàstic en sentir-li dir això, però ell m'ignora. —He vist que parlaves amb gent avui. T'has donat un cop al cap?

—Imbècil. Doncs no. Són només rallades meves.

—Digues si puc ajudar. Aquí per al que necessitis, ja ho saps.

—Sempre tan servicial, tu. Doncs respon a això: vas veure Martí amb símbols com aquests el dia abans de la seva mort? —Sostinc el mòbil que mostra el codi del gandul. No espero molt d'ell ja que acaba d'arribar, però qui sap.
Rovi mira la pantalla amb atenció. Per una fracció de segon em sembla veure una arruga a la seva cara, cosa que encara no havia vist mai en els pocs dies que fa que el conec. Una arruga molt molt petita, quasi imperceptible a la vista humana, però desapareix amb la mateixa rapidesa que ha arribat. Potser simplement té mala vista, penso. Estic paranoica amb tot el que està passant.

—Doncs la veritat és que no em sona...

Però abans que Rovi sigui capaç d'acabar la frase, una altra veu s'alça per sobre la seva.

—Aquesta conversa sembla interessant!

La persona que acaba de parlar és la infame Alexis Romero. Sé molt bé qui és, la nena drogadicta que tothom evita a l'insti. L'únic cop que l'he vist relacionar-se amb algú era per vendre droga. És possible que tingui alguna cosa a veure amb el codi?

—Ningú t'hi vol aquí, Romero.

—Oh, vinga ja, si sé que t'encanto.

Quina mania té la gent de parlar-me amb tantes confiançes últimament? No m'hi acostumo.

—Coneixes aquest codi? —pregunto, seca i ocultant la meva sorpresa.

—És possible. Per què tant d'interès?

—A mi també m'agradaria saber quin interès tens de sobte amb el que sigui aquest codi.

Rovi, no interfereixis, dic mentalment. No tinc energia per lidiar amb gent de normal, i menys amb algú com Alexis.

—No t'importa. El coneixes o no?

—Com ja he dit, és possible. Però no tinc per què respondre si no em dónes res a canvi.

Alexis em mira amb una expressió provocativa, com un caçador que ha llençat l'esquer i està esperant a veure qui caurà a la trampa.

—No necessito negociar amb tu. Trobaré el que necessito igualment.