Hores Baixes

Capítol vint-i-vuit

Elisabet

La foscor de la nit era densa. Potser massa densa per a ser tan aviat. Els blaus i vermells de les llums de policia saltaven i ballaven per tot el llarg del carrer.
Em trobava davant de casa d'en Bel. No em contestava les trucades, el qual de normal hauria estat agraïda, un descans de la seva actitud passiva-agressiva. I és que ens portàvem comunicant tota la setmana, explicant els progressos que estàvem fent. No eren trucades amb cap altra finalitat, però d'alguna manera havia sentit una mena de reconciliació en elles. Les trucades ni tan sols eren necessàries, però es feien igualment, com si d'alguna manera intentéssim recuperar aquests tres anys perduts.

Però avui no responia cap de les trucades que li havia fet, així que he acudit a casa seva, principalment perquè la dificultat de la missió que m'havia encolomat havia escalat molt de cop.

Però, en arribar-hi, un mosso m'atura, dient-me que no es pot passar. Un altre assassinat, penso. En aquesta zona? Ens trobem a la Simpàtica, una de les zones més pacífiques de Tortosa. Aquí no arriben els conflictes de la zona baixa, pensava.
Doncs hi han arribat.

Llavors ho vaig veure. El cos. D'entre les cames dels policies i les càmeres que retrataven l'escena com si fos un concurs macabre, vaig veure en Bel, ajagut a terra, amb la cara pàl·lida i els ulls... tancats. Per sempre.
Merda.
El meu cor va fer un tomb. El sarcasme, el mur de gel, tot va caure en picat durant uns segons. Vaig deixar de respirar, vaig deixar de pensar. Només quedava aquella imatge. Bel, el paio amb qui mai vaig aconseguir reconciliar-me després de l'escola, aquell qui sempre m'havia culpat pel desastre, estava mort. I, encara que una part de mi ho negués, una altra se sentia com si algú m'hagués arrencat un tros d'ànima.

Incapaç de mantenir la compostura, no, incapaç de reprimir el que sento per més temps, corro, saltant per sobre el cordó policial, entrant a l'escena mentre els mossos tracten desesperadament d'aturar-me. Corro fins arribar on és ell. Bé, ell no. Ell ja ha marxat fa estona, deixant-nos a mi i el seu cos enrere. M'ajupo i li agafo la mà, plena de sang, com la seva roba i tot ell. La seva mà era freda, com si ja formés part de l'asfalt. Noto que hi té un tros de paper. El meu nom. I a sota una adreça. Leo, penso.
La recompensa de la puta missió. Abans de morir es va assegurar que jo rebés la meva part del tracte. Em mossego el llavi. Bel havia complert amb la seva part de la missió, i allò em deixava amb un buit increïble a l'estómac.

—Maleït egoista... —penso, amb un somriure fred.

Finalment, els mossos em treuen de l'escena i em demanen que marxi a casa, en veure el meu estat afectat. Diuen que si necessito res, que si vull declarar, em passi pel matí a la comissaria. Però jo ja no els escolto. Perquè jo ja tinc una missió que fer a la matinada.
Una missió encomanada pel meu company. Perquè això ets per a mi, i sempre seràs, tu i tots els de la futura. Sou els meus companys. I necessito acabar amb qui sigui que us vol fer mal. Ell ho va veure i no me'l vaig creure. Ara és tard per ell, però no per la resta. Necessito salvar les poques persones que m'importen en aquesta vida. Gràcies per fer-me reaccionar. Gràcies i adéu per sempre, Dídac.

I amb una nova resolució, marxo.