Hores Baixes

Capítol onzè

Josep

La mà d'Estel és freda.

Tan freda que crema.

Crema tant que sento com em deixa una marca imborrable, que perdurarà per sempre a la meva galta. Una marca que no podré oblidar.

I és que sostenc el seu cos inert entre els meus braços en aquest precís moment. El cos inert de la meva nòvia. El cadàver. El seu cadàver.

Sé perfectament que ella no em pot sentir més. Que les meves paraules no li arriben. Que les meves mans ja no les sent. Sóc molt conscient de tot. Tot i això, el meu cos no reacciona a aquest pensament, i la meva boca continua cridant paraules com si estigués recitant alguna màgia que la pogués fer tornar a la vida. Els meus braços la segueixen aferrant com si així evités que la seva ànima abandoni el seu cos. I és que la ment es sabia, però és el cos el que sent. És el cos qui necessita expressar, qui necessita aferrar-se a un últim intent. Per molt en va que sigui.

Perquè Estel és morta i res que pugui fer ho pot canviar.

Sento la policia arribar, però més com un eco llunyà que com una realitat present. Sento als invitats apartar-se i com les petjades dels agents ressonen pel carrer mentre venen cap a mi. Sento com comuniquen que s'ha comès un sinistre. Quin sinistre, penso. Un sinistre significa que algú s'ha mort. I aquí ningú s'ha mort. Només és Estel, què està feble de salut. Ha begut un poc de més, això és tot. Ha caigut inconscient però ara es despertarà. Doni'm un moment oficial, ara la desperto.

Giro el cap com si anés a despertar-la, tot i que ja sé el que em trobaré. Ja soc conscient del que ha passat, però inconscientment necessito processar-ho més a poc a poc.

Quan vaig a mirar-la, veig els seus ulls, que s'han quedat oberts i la seva mirada amb ulls color fusta clavats en mi. No ha deixat de mirar-me ni un segon. Un somriure marca la seva cara. Sempre somrient fins al final. Així és ella.

La seva mirada es manté fixa en la meva, no m'atreveixo a apartar la mirada. Però he de parpellejar. El cos humà necessita un parpelleig, és un procés natural dels vius.

Estel no parpelleja.

Perquè els morts no parpellegen, Josep.

I Estel és morta.

Per fi, finalment soc capaç d'arribar a la conclusió per mi mateix, em dic. Ara ja puc soltar el cos d'Estel. Enterrar-la com és deu.

Però em mantinc clavat a terra.

I és que el cos d'Estel de cop s'ha tornat molt pesat. Tan pesat com el món mateix. I jo sóc Atles, sostenint-lo. Sostenint el meu món.

I crec que per fi comprenc per què aquest ser mitològic no abandona mai el seu lloc.

Subjectar el món pesa.

Però no tenir món que subjectar pesa molt més.

Així que aquí estic, clavat a terra, pel que sembla una eternitat, fent-me a la idea del que ha passat. Clavant els punys a terra, cridant el seu nom.

La policia finalment acaba de comunicar el fet i s'acosta a mi. Tracten de parlar amb mi, però no soc capaç de mirar-los. No mentre Estel em continuï mirant. No quan li acabo de prometre que mai més m'apartaria del seu costat, no puc ser el primer a apartar la mirada.

Els policies semblen comprendre d'alguna manera el que penso, i un d'ells li baixen les parpelles. Els seus ulls finalment troben repòs en la foscor. I la meva mirada finalment pot allunyar-se d'ella.

Lentament, vaig observant el meu voltant. Les llums del Forn de la Canonja, la gent amuntonada al meu voltant, observant. Les seves cares, amb diferents expressions, com si algú d'ells poguessin sentir el meu dolor, la meva desesperació, la meva pèrdua.

Fals, dic. El que senten és fals. Només pretenen sentir dolor. No saben el que és. No tenen ni idea. No senten com els hi crema la galta amb un dolor esquinçador que desitjaries arrancar-te la pell. No s'ho poden imaginar, Josep. Ells no són tu. Ells no han perdut la seva Estel.

Mentre la policia m'aixeca del terra, emportant-se el cos d'Estel, jo continuo observant el meu voltant. Però ara ja no miro a la gent. No. La meva mirada és fixa en un punt. En una persona. Un emmascarat vestit tot de negre, com si fos una ombra feta de la foscor més absoluta es manté impassible entre els invitats. Tot i així ningú sembla notar-lo.

La seva cara és coberta per una màscara negra, adornada amb ratlles diagonals i rectes daurades que formen un rellotge. I unes agulles van donant voltes, marcant el temps passar.

Penso que potser és la mort, qui s'ha presentat per endur-se a Estel, indicant que tots tenim una hora. Però la llum dels cotxes de policia l'afecta i l'ilumina. La llum no afecta els espectres, em dic. Ha de ser real.

L'enmascarat mira fixament el cos d'Estel, i seguidament em mira a mi. No li veig els ulls, però sé que em mira. La seva mirada se'm clava i em deixa incapaç de moure'm. I així em quedo, fins que finalment marxa, allunyant-se tranquil·lament de l'escena, sense que ningú el percebi.

I només puc pensar en una cosa.

Aquesta persona ha matat a Estel.

Els agents de policia se m'enduen cap al seu cotxe, volen que faci declaracions. Declaracions? Quan tenen l'assassí davant seu? Com pot ser que només jo el vegi? De cas la policia és cega?

I arribo a una conclusió.

Sóc l'únic que pot descobrir la veritat. Sóc l'unic que l'ha vist.

Sóc l'unic que pot venjar a Estel.

I penso fer-ho.

Els policies m'emputjen en direcció al cotxe, però la ràbia em bull per dintre. Crido que em deixin, què l'assassí acaba de marxar que l'atrapin, però només em demanen que em calmi. Que són atacs histèrics comuns en aquestes situacions. I una merda.

Em desfaig de les seves mans que em tenen agafat i salto per sobre el morro del cotxe, deixant-me relliscar a l'altre costat i corro en la direcció on ha marxat l'enmascarat.

La policia em crida, que em fotré en un merder que parlem les coses.

I una merda. En un merder s'ha fotut qui ha matat a Estel i jo m'asseguraré que pagui.

Corro per on penso que ha anat, fins a arribar a la plaça de l'ajuntament. Les fonts d'aigua amb llums il·luminen la plaça, ocupada per mi i la meva frustració, únicament.

Camino en direcció al pont vell que ara està il·luminat i que recordo que tant li agradava a Estel, quan sento la policia arribar. Merda, dic. M'han seguit. I si m'agafen no em deixaran marxar tan fàcilment. Necessito escapar sense que em vegin.

Busco un camí per on marxar sense ser vist quan la meva mirada es troba amb ell.

El Volkswagen nou d'Estel. No pot ser. Això és un missatge clar, em dic. No m'ho penso dos cops i palpo la meva butxaca. Estel sempre em demana que li cuidi les claus de tot quan sap que beurà, i com sempre, avui m'havia endossat les seves claus, incloent-hi les del cotxe. Més coincidència impossible.

Pujo al cotxe i sense esperar a veure si ve la policia engego el motor i marxo.

On? Necessito trobar a n'aquell cabró. Necessito saber qui és, perquè ho ha fet i com matar-lo. O només com matar-lo, ja en tindré prou. Tot el que sé és que aquesta ràbia que em corroeix per dintre no em deixarà en pau fins que el cabró no parpellegi per últim cop. Amb aquest pensament en ment poso rumb a les Cases d'Alcanar. Necessito sortir de Tortosa mentre pugui, i una base des d'on operar. I sé molt bé on anar.