Hores Baixes

Capítol vint

Pol

Escolto en silenci.

Sento les passes dels servents fent la neteja diària, els cuiners atrafegats preparant el millor menjar a la cuina, els fogons, el so del menjar al foc. No em detenc. Ells tampoc no em miren. Ningú m'atura, ningú em diu res. Oficialment, ningú m'ha vist. Jo tampoc he estat allí. Aquest és el tracte. Això només demostra que tant s'estimen a la jove dels Arasa. Elisabet.

Pujo les llargues i amples escales adornades amb una catifa vermella i espelmes i em dirigeixo a la planta superior. Vigilo de no trobar-me amb ningú i creuo el passadís, cap a l'habitació del fons. Els centenars de retrats dels antepassats d'aquesta família em segueixen amb la mirada mentre els vaig deixant enrere. Finalment, em trobo davant la porta de fusta amb decoracions esculpides a mà. Com els hi agrada mostrar que tenen diners. Pico a la porta amb el senyal ja prèviament acordat i sento una veu que em crida des de dins:

—Endavant.

L'habitació en la qual m'endinso és enorme. El terra, de fusta de pi negre envernissat, es troba recobert per diverses catifes gegants, totes vermelles. Uns finestrals gegants que, per si sols, podrien fer de parets, amagats rere unes cortines amb decoracions cosides a mà pels costurers més cars. Un escriptori de dos metres de llarg, també de fusta de pi negre, amb cadires de vellut vermell.

Del sostre penja un llum d'aranya. I sota, un llit de matrimoni tot de vermell carmesí. Llençols, cobrellit, nòrdica, coixins, tots del mateix color.

I asseguda en aquest mateix llit es troba ella. Elisabet Arasa. Vestida tota de vermell carmesí i negre, podries perfectament confondre-la per decoració extra del dormitori.

—Cada cop és més perillós que vingui, Eli.

I és que si ens descobrissin no només posaria en perill el meu lloc com a cap de la secció de Girona de l'empresa, que si sóc sincer, no em podria importar menys, però també podria posar en perill a Eli. Sens dubte, dintre de la família esclataria una tempesta per trencar les normes.

I és que una de les normes de la família Arasa és que els germans tenen prohibit conèixer-se entre si.

—En sóc conscient Pol. T'agraeixo que facis l'esforç.— Diu ella, amb aquesta faceta seva de persona orgullosa. Però jo la conec millor que ningú. Sé que és tot un acte, una màscara que es posa per dissimular davant dels altres. I per protegir-se a ella mateixa. La verdadera Elisabet és una de les persones més sensibles i empàtiques que conec.

—Què tal va l'empresa? — Em pregunta. La noto nerviosa, distreta. Com si tingués moltes coses a la seva ment.

—Construccions Arasa va bé, amb o sense mi, ja ho saps això.

—No siguis modest. M'he informat. He vist que esteu planejant expandir-vos a la costa. I que tot això és gràcies a la magnífica campanya de màrqueting que vas fer.

—Veig que estàs informada germaneta. Doncs sí, però honestament, la marca Arasa es ven per si sola pràcticament. Jo només l'he de pronunciar que la gent acudeix com rapinyaires i compren el que sigui que oferim. És... avorrit.

—Estic segura que acabaràs trobant alguna distracció.

—Parlant de distraccions, he vist les notícies. Aquí sí que esteu distrets, no? Dos morts en una setmana.

—Estic investigant això precisament. Bé, els assassinats no, els codis que s'han trobat a cada escena del crim.

—Què? Eli, no. Per què? — El cor em fa un bot en sentir-li dir que està involucrant-se en un assumpte com aquest. Per què tu, que ets la més racional de la família, cometries tal acte de bogeria com aquest?