Hores Baixes

Capítol vint-i-sis

Mireia

El vent em despentina els cabells. M'amago entre les runes del hotel, vigilant molt bé de no fer cap mena de soroll antinatural. Eli o Alexis podrien detectar-me amb facilitat si no vaig amb cura. Amb Alexis no sé quines consequències podrien haver-hi, és massa imprevisible, però amb Eli...No estic preparada per tenir aquesta conversació. No encara.

Tot i què, si tot va com previnc que vagui, no tardarem massa a trobar-nos de nou.

Evitem pensar en això de moment.

Observo com s'endinsen dintre de l'hotel. Des d'on soc, tinc una visió perifèrica perfecta del davant de la casa. Puc observar els seus moviments. Veig a la perfecció la seguretat amb la que Eli avança per la casa, la manera patosa d'Adrià i el que sembla ser descuidat, però calculats moviments d'Alexis.

Aquesta nena és llesta, em dic. S'endinsa per la part més inestable i inaccessible de l'edifici amb rapidesa i efectivitat. A simple vista sembla que no és fixi en el que trepitja, però és com si hagués vingut aqui milers de cops.

Veig a la perfecció com és troba amb Josep, i com aquest l'ataca sense ni fer preguntes. És com veure un ós defensant la seva madriguera d'una formiga.

Certament, l'estat en el que és troba és increiblement inestable, i salvatge, més proper a una bestia que a un humà. És fort com la pèrdua pot canviar tant a una persona.

Comprenc el seu dolor.

Alexis és defensa com pot, però com tota persona normal, no té experiència lluitant. Està rebent una pallissa.

Merda. Aquest no és el ritme al que han de succeir les coses. Necessito fer que Eli acudeixi. Si perdem a Alexis qui sap com poden sortir les coses. Alexis és important, encara no sé perquè, però el seu nom sortia a l'agenda del Dr. Canalda. No puc deixar que és traumatitzi i abandoni.

Miro en la direcció on és Eli. Aquesta és dirigeix als pisos superiors, inconscient del que ocurreix sota els seus peus. Necessito que Alexis la cridi.

D'aquesta manera, em colo dintre del hotel, i llenço un pal de fusta en la seva direcció. Alexis va practicar esgrima de petita, de fet hi té molt de talent. Efectivament, Alexis retrocedeix fins el punt on he deixat el pal. M'amago entre les parets i observo. Ella l'agafa i consegueix defensar-se un mínim de la bestia. El bastó, però, es vell i Alexis és clava multiples astilles. Puc comprovar-ho en les seves expressions facials cada cop que balanceja el pal.

No té una forma sòlida ni cap mena d'atac consistent, és més un balanceig aleatori als espais descoberts del cos de Josep, però Alexis ataca amb velocitat i certesa. Això obligaria a qualsevol a retrocedir, però Josep està ben entrenat, i continua atacant l'arma d'Alexis, fins trencar-la, conscient de que aquesta és l'única barrera de defensa que ella té en contra seva.

Alexis desesperada, crida. Ara si, Elisabet baixa corrents. No li donarà temps, penso. Hauries haver de cridat mentre tenies el pal intacte.

Però per a la meva sorpresa, apareix Adrià pel darrere de Josep, apartant-lo amb una empenta d'ella. Té un cos que a simple vista no sembla res especial, però per la manera en la que és mou i el pes de les seves passes, és nota que ha entrentat.

O almenys això pensava, perquè Josep procedeix a colpejar-lo repetidament. No importa. Adrià no és necessari. Mentre Alexis estigui be...

Passen els segons i cop rere cop Adrià retrocedeix. Però no cau. Aguanta amb firmesa, inclòs esquiva bastants, cada cop amb més facilitat conforme la lluita va avançant, com si s'adaptés al ritme del seu contrincant. Alexis veu això i s'uneix, atacant per les zones que Adrià deixa al descobert.

És una estrategia ridícula, destinada a fallar, i que ni tan sols lluitadors experimentats podrien aconseguir mantenir, però ells dos ho aconsegueixen milagrosament. Sobretot és gràcies a la ràpidesa mental d'ella, però també a la resistència d'ell. Potser ell és útil, penso.

Finalment, Eli arriba a l'escena, atraient l'atenció de Josep cap a ella.

No té cap possibilitat de guanyar. Ara és el moment clau. Trec les barres de ferro que he portat de la bossa i silenciosament les situo al inici de les escales, on efectivament, Adrià amaga a Alexis per a que descansi. Ara tot depen de tu, drogaddicta. Mostra'm la teva perspicàcia.

Alexis observa amb atenció l'enfrentament entre Josep i Eli. Sembla seguir-los el ritme amb la mirada, analitzant cada pas, tractant d'esbrinar que pot fer. Finalment, Eli utilitza una tècnica que fa inconfundible el seu estil de lluita. I efectivament Alexis sembla adonar-se'n. Ella observa al seu voltant, buscant una arma que li pugui ser útil i troba al seu darrere les barres, cobertes amb pedres i fulles per a què sembli que porten temps allà.

Les entrega a Adrià i aquest a Eli, permetent-li a ella maximitzar els seus moviments.

Però el que per a res estava al meu pla era que aparegués ell. Un noi, a qui no conec de res. Apareix del no-res i al veure a Adrià passar-li les barres a Eli, s'enfrenta amb ell.

Josep tenia reforços?

No, ho sabria.

Això no havia d'ocorrer així.

El pla se'n anirà en orris.

Alexis i Rovi és defensen com poden d'ell, qui mostra grans dots de boxeig. Això no pinta bé. Eli no podrà vènçer a Josep i està massa cansada per tenir una oportunitat amb aquest noi.

-Marc Garcia, encantat- És presenta ell. Marc Garcia? Qui és aquest i que hi fot aqui?

Hauria d'intervenir?, em pregunto. No. És masa aviat. Si intervenc ara el ritme del pla que he preparat se'n anirà a la merda.

Eli aconsegueix calmar a Josep, fent ús de la seva labia, com havia previst que succeiria. No dubtava en cap moment què faria ús de la informació i de la situació de Josep per posar-lo de la seva part. Ella és massa bona en això.

Però a l'altre noi no el conec ni jo. No tenim informació d'ell. Eli no pot defensar-se de cap manera.

Però en un últim moment desesperat, en el que jo em disposo a intervenir, Adrià s'interposa entre ells dos, aturant el cop fatal.

Tens gent molt lleial al teu costat, Eli. Massa. Adrià no podrà ser útil si és tan proper a ella.

Finalment la baralla s'acaba. Josep marxa, segurament a parlar amb l'única persona que li podrà resoldre els dubtes que Eli li ha generat ara mateix. Eli a parlar amb Didac segurament. Deu estar evaluant els riscos als que s'esta exposant.

Els altres dos la segueixen, Deixant sol al noi que segons ell, volia ajudar al rumano.

Potser ell és útil, em dic. Aliè a tota aquesta historia i situació, i capaç de defensar-se. Necessito investigar aquesta nova peça tan interessant que ha aparegut al taulell de cop.

Amb aquest pensament al cap, jo també marxo del escenari.