Hores Baixes

Capítol setè

MARC

Cop rere cop.

Colpejo el sac amb fúria.

Com si així pogués resoldre alguna cosa.

Com si colpejar res hagués resolt mai res.

No.

La violència només m'ha portat fins on soc ara. Ple de records traumàtics. Amb records plens d'una cara que desitjaria no veure més.

Però les coses són com són. I no existeix cap màquina del temps que em permeti fer marxa enrere. No.

Si n'hi hagués alguna, sens dubte canviaria moltes coses. Però em pregunto una cosa. Si canvies el passat, deixaria per fi de veure'l a ell en cada cop que llenço? M'abandonaria per fi aquesta ràbia què em té sotmès? Podria per fi descansar en pau, o em quedaria buit, sense alè? Com una closca buida que ja no té cap ús. Com un simple record del que hagués arribat a ser?

Deien què tenia potencial. Encara recordo el primer dia que vaig pujar al ring. No, més enrere encara, el primer cop que vaig venir a aquest gimnàs. L'entrenador va dir que tenia plans per mi. Què si volia, podia arribar a competir. Pensant-ho ara, hauria hagut de dir que sí. Oblidar-me de tota la merda, pujar als grans rings i potser rebre un parell d'hòsties ben fotudes m'haurien clavat els peus a terra.

Però no. Jo era molt ambiciós. Ple de mi mateix. I en vaig voler més. Com no n'havia de voler més? Soc fill d'una família rica amb bones notes i bones aptituds físiques. Per què havia de conformar-me? Res era suficient. Ni tan sols ser el fill dels Garcia. Perquè no soc el seu fill. I això em cremava per dins. Com podia ser que jo, què tenia totes les aptituds per ser un Garcia, no ho fos? D'on provenia? Tenia algun passat secret d'on pogués extreure més benefici encara? I així, la supèrbia i l'ego es van apoderar de mi. Em creia un príncep perdut. I com a bon príncep perdut, vaig començar a recórrer a mètodes no massa recomanables, pensant que la fi justifica els medis.

I aquí hi som ara. En lloc d'estar-me preparant per rebre hòsties d'algú famós als rings com hauria de ser, m'estic desfogant amb el sac esperant que el monstre conegut als carrers com "El Tigre Negre", Cristian, líder la banda dels tigres blaus, vingui i em destrossi.

Perquè vindrà. Oh, si vindrà. Els tigres mai deixen un assumpte per resoldre, i menys si és personal. I aquest cop és molt personal. Així què aquí estic, tractant desesperadament d'enfortir-me per almenys sobreviure a la pallissa. Perquè lluitar contra Cristian, el Tigre Negre no és ni tan sols una opció. Quan et dic que es tracta d'una bèstia salvatge i que lluitant es troba en el seu camp de confort, no exagero. Tinc por, por de saber que m'hauré de confrontar amb aquest monstre. Por perquè no és el primer cop que he de fugir d'ell. Perquè això és el que soc ara. Un covard a la fuga. Que trist.

Estic tan concentrat en el meu monòleg intern que ni m'adono quan el pitjor dels meus malsons entra per la porta. No tracta de ser silenciós. No ho necessita. Entra on vol, quan vol i per al que vol. Ningú pot parar-lo. I ell ho sap.

La resta de les persones del gimnàs s'afanyen a marxar a mesura que el veuen entrar. Ningú m'avisa que ja hi és aquí. Ningú té temps per al perdedor de Marc Garcia.

Cristian em saluda amablement amb una puntada de peu directa a l'omòplat què em deixa sense respiració. Em mantinc dret com puc, i en el moment precís en el qual aquest s'abraona sobre meu per colpejar-me amb un cop de puny, em tiro a terra, llençant-me cap a les cordes del ring on som, i afanyant-me a baixar d'aquest. Necessito posar espai entre nosaltres, Així que arrenco a córrer tot el que em permet el meu cos durament entrenat, però que de poca cosa serveix ara. A la sortida veig un noi, possiblement rumano, observant la situació. No li dono molta atenció, ja que la meva vida ara mateix és més important. Però després d'uns segons, m'adono que rere Cristian també hi és el rumano. És un tigre? Cristian s'ha portat a un company per assegurar-se d'atrapar-me? Té sentit. Si és així, per què estic corrent encara? No seria millor parar i enfrontar d'una vegada el que he fet?