Hores Baixes

Capítol segon

Mohammed

Frenètic. Estic frenètic.

I també nerviós.

Però sobretot espantat.

Espantat pensant en què estic per fer.

I és que estic per preguntar-li al meu millor amic si és un assassí.

I tinc por, no de la resposta, sinó de què fer després de sentir-la.

Entro al lavabo mentre vigilo que no hi hagui ningú al passadís. No vull que em vegin entrant. Sobretot perquè ni tan sols assisteixo a n'aquest institut.

Mentre espero que arribi Kevin, el meu millor amic de la infància, tracto de calmar la meva respiració. No vull semblar espantat. Tot i estar-ho.

Si ens hem fotut en aquest merder, almenys necessito saber que tan profunda tenim la cama endins la merda.

I és que en Jordan és mort, i nosaltres som part d'una màfia.

I les màfies cometen crims.

Matar és un crim.

Necessito deixar de pensar. Kevin no faria això. No el Kevin què conec. Però potser el van amenaçar. I si li van dir que revelarien que és camell i ven droga amb l'institut com a base de les transaccions?

I si van amenaçar la seva mare? Kevin no té pare i es quedaria orfe. No em puc ni imaginar el que deu haver patit.

I és que nosaltres dos d'alguna manera vam acabar unint-nos a una màfia, i ara som mafiosos del nivell més baix. De fet, dubto que els que estan a dalt ni tan sols ens coneguin. Així d'inferiors som. Però precisament perquè ningú ens coneix, és que ens poden haver usat per a fer la feina bruta.

I a més, Kevin tenia raons per voler fer-li mal a Jordan. L'últim cop em va donar tal pallissa que vaig estar amagat a casa una setmana sencera. I Kevin va prometre matar-lo si el veia.

I ara Jordan és mort.

Amb aquest últim pensament, sento com s'obre la porta dels lavabos.

Empasso saliva tot i tenir la boca seca i noto com un calfred em recorre l'esquena. La suor freda em regalima per la galta i les mans em tremolen.

Calma, em dic.

Necessito saber.

Si ha estat ell, haurem de pensar com escapar. Kevin no és molt llest i si ha estat ell, l'acabaràn trobant.

-Ei Moha, què tal? -Em saluda alegrement un noi alt, molt alt. I és que Kevin fa quasi dos metres i deu centímetres. Podria perfectament fer-se passar per jugador de bàsquet. Però a Kevin el bàsquet se li dona molt mal. Pitjor que mal, fatal. Terrible.

-Ei Kevin, que tal tio? -Em forço a dir. I és que la veu em tremola. Espero que no ho hagi notat. Necessito que em vegi com una persona confiable.

-Què passa? Perquè em fas quedar als lavabos? -Em pregunta distret. Tanta despreocupació fa que se'm faci difícil creure'm que estic parlant amb un assassí. Així i tot, m'empasso la saliva i parlo:

-Kevin... has estat tu?

Ja està. Ja ho he dit. Ara ja no em puc fer enrere.

-Si he estat jo de què? -Em mira estranyat, com si no anés en ell la cosa.

-Com que de què? -No vull que es faci el neci en mi. Ho sé tot, Kevin.

-El què?

-Què de què? -Siusplau Kevin, no m'ho posis més díficil.

-Què?

Queda clar que no en vol parlar. Però jo tampoc em penso fer enrere.

-"Lo" de la tele d'aquest matí.

-"Lo" dels óssos polars?

-Quins óssos polars? -M'intenta parlar en codi? No ho entenc.

-Aquest matí estaven parlant dels óssos polars.

-No aquest canal. Un altre canal.

-Hi ha molts de canals. Jo com sé de què parles?

-Jordan tio. Que l'han trobat mort.

-Ja. I? -Ara ja no sé si em pren el pèl o què, però m'està començant a posar histèric.

-Què si has tingut alguna cosa a veure.

-Jo? Espera un moment. M'has citat aquí al lavabo perquè et pensaves que jo l'havia matat? No pot ser. -Diu, el meu suposat millor amic, mentre es peta de riure davant meu. Sembla estar-s'ho passant molt bé a costa meva - I damunt m'ho preguntes amb aquesta cara tan seriosa, ai si us plau no puc més- i de volta a l'atac de riure. Almenys això em confirma dues coses. Una, Kevin no ha matat a Jordan. Dos, sóc un idiota.

Surto del lavabo enfadat i amb menys dignitat de la que tenia a l'entrar. Mentre m'allunyo del passadís puc encara sentir el riure del meu amic que encara continua.

Idiota, em dic.

Sóc un idiota.

Un idiota que necessita nous amics.