Hores Baixes

Capítol dinovè

Alexis

-Has entès el pla?

Qui em parla és Elisabet, qui tracta d'assegurar-se que no espatlli la seva investigació i em pregunta per quarta vegada consecutiva si ho he entès.

-No sóc tonta, saps? Sí, ho he entès. Ens presentem allí, Carmen viu amb la seva mare, dona soltera ja que el seu home se'n va anar a per tabac quan Carmen va néixer. Direm que som companys de classe seus, preocupats perquè no ve i que venim a portar-li els deures. Jo distrec com puc la mare, que segur estarà reticent a deixar uns nens desconeguts dels quals mai ha sentit a parlar sols amb la seva filla traumatitzada, i tu parles amb ella mentre li extreus tota l'ànima, vull dir la informació.

Elisabet em mira amb aprovació, ignorant tots els comentaris i les indirectes que he anat llançant.

-I segur que Carmen estarà disposada a parlar amb nosaltres? Vull dir, no és com si la seva millor amiga acabés de morir-se ni res.

-Tu deixa'm aquesta part a mi.-Diu Eli, amb aquest aire de seguretat que sempre desprèn.

I és que ara mateix ens dirigim en direcció a casa de Carmen, a una de les zones més pobres de Tortosa, Remolins.

-Sempre ets així de maquinadora?

-No m'agrada deixar opcions a l'atzar. Quan un pla no està fet a la perfecció, és quan falla.

Entenc una mica més la seva manera de pensar. Elisabet segurament ha hagut de créixer amb la necessitat que tot sigui perfecte, creant-li així una necessitat impulsiva de controlar tot.

-De totes maneres, no ho entenc-dic, una mica per fer conversa, i una mica per alleugerir l'ambient que hi ha des de la discussió d'abans a l'insti-Si Carmen té prou diners per permetre's assistir al Dertosa-el Dertosa és l'institut més car de Tortosa, on només hi poden assistir les famílies més adinerades o els fills amb més bones notes. És com un institut d'elit es podria dir.-perquè intel·ligent no ho és, per què no anar a un altre institut i viure en una casa millor?

-Encara no sabem com és la seva casa, Romero. Hi ha pisos bastant cars a Remolins també. I en cas que visqui a la part pobra, has de pensar en l'orgull de mare. -No sé què és això.

-Pensa-hi. Una mare, soltera, amb una filla i sense el temps necessari per dedicar-li perquè deu passar el dia treballant. Segur que el seu orgull com a mare, el seu desig cap a la seva filla seria que aquesta tingui els millors estudis, per poder donar-li les millors oportunitats. Encara que això signifiqui tenir una casa més petita. Quina mare no voldria el millor per als seus fills?

-La meva precisament, no-deixo anar, inconscientment. Merda. Però ara ja està dit. Molt bé Alexis, has creat una altra situació incòmoda tractant de sortir-te'n d'una altra.

Però, per a la meva sorpresa, Eli no em mira amb ulls de compassió o tristesa, sinó de comprensió i enteniment.

-Si et serveix d'alguna cosa, la meva tampoc. Sols he dit el que de petita pensava que seria propi d'una família normal.

-Veus?-Dic, forçant un somriure-Aquí he pogut veure la veritable Eli.

-Ha estat un error. No la tornaràs a veure, no et preocupis.-Diu, posant els ulls en blanc. No entenc què he fet. Potser he tocat una fibra sensible? De totes maneres, no sé com parlar amb aquesta noia. Sembla que tot el que faci o digui està malament, encara que estigui en la posició correcta. No em cau bé.

-Millor-dic.-Ha estat patètic.

Veig que l'he ofès als ulls. Probablement no s'havia obert així amb ningú en molt de temps. Em sento una mica culpable. Però tampoc em deixaré atacar sense més.