Hores Baixes

Capítol Primer

Estel

Em desperto. Obro els ulls ràpidament. I és què estic molt contenta.

Avui, per fi, compleixo els divuit anys.

Avui, és el meu aniversari.

Apujo la persiana de color violeta que penja davant la finestra de la meva habitació i la llum del dia travessa el cristall i il·lumina la meva habitació completament.

Avui serà un bon dia.

Em dutxo amb la música del meu cantant preferit, Miki Nuñez, amb la cançó de "Escriurem". Aigua calenta, ja que és ple setembre i el fred ja comença a fer-se notar. Finalment, surto de la dutxa i m'acabo d'arreglar. Des de la planta de sota sento què em crida la meva mare per esmorzar. Estic segura que haurà fet els pancakes que tan m'agraden.

Em vesteixo amb l'uniforme escolar i em dedico un somriure a mi mateixa en el mirall. Avui és el primer dia de classe, sí. Però també és el primer dia de l'últim any de BAT. Després d'això finalment podré anar a viure a Barcelona i estudiar medicina. Podré compartir pis amb Josep, el meu nòvio i viure la vida que tota adolescent desitja.

Avui serà un bon dia.

Mentre baixo les escales a la planta inferior de la casa observo com totes les persianes de color violeta estan pujades i com la llum acaricia cada rengló de la casa. M'agrada molt el color violeta.

Amb aquest pensament miro el meu uniforme. Uf, la corbata vermella aquesta. Detesto el color roig. Ja fa temps que vaig demanar que ens canviessin el color de la corbata a un més bonic, però l'institut sembla estar molt arrelat a la llarga història de corbates vermelles que van portar des del primer dia d'aquest. No passa res, em dic. Avui serà un gran dia amb corbata o sense.

Abans d'entrar a la cuina, ja sento l'olor dels pancakes que m'ha preparat la meva mare. I a més, de color violeta. Com adoro quan té aquests detalls.

Menjo els pancakes molt contenta, fins que baixa el meu pare. Fa mala cara. Em felicita amb la mare el aniversari, però la mirada que es dediquen entre si no sembla portar res de bo.

-Mama, papa, què passa?-Pregunto, un poc preocupada.

-Filla, no volíem dir res, ja que és el teu aniversari, però pensem que com més aviat t'n'assabentis, millor. -Diu el meu pare, amb encara més mala cara.

-D'acord, ara estic espantada-I és cert. Ho estic. No entenc que pot haver passat, que sigui tan dolent.

-Serà millor que surtis fora. -Diu la meva mare, amb una cara molt llarga.

M'aixeco de la taula i em dirigeixo a fora de la casa, amb bastanta ansietat al cos. Què pot haver passat perquè facin aquestes cares? I a més el dia del meu aniversari i el primer dia d'institut?

Els meus pares em segueixen des del darrere.

Tan bon punt obro la porta comprenc la situació. No pot ser.

-SORPRESA! -Exclamen els meus pares alhora.

I és que a fora de la casa, a la porta del nostre aparcament hi ha un cotxe amb un llaç. Un Volkswagen blanc.

-No m'ho crec? -Dic, amb dubte. No em crec que m'haguin regalat un cotxe pels divuit anys.

-Doncs ves-te fent a la idea, perquè avui aquest cotxe serà el que et porti a l'institut. -Diu el meu pare donant-me les claus del cotxe.

Els abraço molt fortament. I és que feia molt de temps que volia un cotxe. Just m'acabo de treure el carnet, però no m'ho esperava.

Pujo al cotxe amb la motxilla al seient del copilot, poso les claus i l'engego. Sento com el soroll del motor m'indica que ja està llest per emprendre el seu primer viatge amb mi. I junts, marxem cap a l'institut.