Hores Baixes

Capítol vint-i-cuatre

Cinta

Sento el soroll de les claus. Alexis ja és aquí. Amago les factures al calaix on les he trobat i m'estiro al sofà, sota la manta, pretenent que m'acabo de despertar.

—Bon dia, amor —dic, amb un to suau. No vull que s'adoni de les meves intencions. —D'on vens?

—Bon dia, cari —diu ella, estranyament contenta.— Res, de vendre merca. Espero que no t'importi que hagi sortit a vendre sense tu. L'alquiler se'ns tirava a sobre.

—No dona no, tranquil·la. Damunt que ho fas per mi, què m'he de queixar. —I això no és del tot mentida. M'hauria agradat que m'ho comentés. Normalment Alexis m'ho comenta tot. Per què m'amagaries que has sortit a vendre? Em pregunto mentalment. Però ja sé la resposta.

—Et sembla si ens fotem alguna cosa? M'he despertat amb massa claredat.

—Perfecte, però si pot ser pastís, millor, que vaig a fer el dinar i m'agradaria no perdre el sentit de l'olfacte una estona.

—Clar, amor. Vaig a veure què ens queda.

Em dirigeixo a l'habitació, on tinc un pot que vaig aconseguir ahir mateix. És una nova droga, bastant cara, que acaba de sortir al mercat. M'han dit que és extremadament addictiva. A veure si després d'això tornes a allunyar-te de mi.

—Tanca els ulls i obre la bocaaa —dic, amb un to musical content. Alexis fa el que li dic i treu la llengua, esperant que li posi la pastilla.

—Tornem a jugar a endevinar quina droga és? —diu ella, juganera. Li deixo la pastilla a la boca i ella se l'empassa sencera. Ja ets meva, penso.

—Mmmmm... —Alexis rumia mentre assaboreix— Té un gust estrany. És com LSD, però a aquesta hora del dia no me'n donaries. Cristall?

—L'has clavat. —menteixo. Li faig un somriure i m'assec al sofà. Alexis ve a estirar-se amb mi, abraçant-me. Veig a les seves pupil·les com la droga comença a fer efecte. —Què tal el dia, estimada?

—Oh, ja saps, atrafegada.

—On has anat a vendre?

—Pels embarcaders, a la cova Joana, la fàbrica...

—A Ferreries no?

—Clar, als llocs de sempre.

—He trobat les factures de la llum i l'aigua pagades. Sí que has trobat clients, no?

—Clar, l'insti està sempre ple... —Alexis s'adona del que acaba de dir i es tapa la boca, però ja és tard.

—Has anat a l'institut sense mi, ho sabia.

—Amor, no és el que creus —tracta de disculpar-se ella, però l'efecte de la droga ha començat a pujar-li i es trava al parlar.

—Sóc incapaç d'entendre les teves excuses. —dic, amb fermesa.— No m'agrada que m'amaguis coses. Jo sempre et conto tot el que faig.

—Simplement vo-volia passar un dia normal a l'insdi... —balbuceja. He entès perfectament el que diu, però no li faig cas.

—Sembla que les mentides t'impedeixen parlar normal. Mira, no passa res. Ets lliure de fer el que et vingui en gana, amor. Però si comences a ocultar-me coses, no em culpis si començo a pensar coses que no són...

—Et juro que mai faria tal cosa... —però la mirada se li baixa. No sé en què pensa, però la frase no sona massa convincent. No importa. Que pensi en qui vulgui, quan se li passi l'efecte de la droga serà meva de nou. El nostre amor serà per sempre, estimada meva. No deixaré que ningú t'allunyi de mi.

—Et crec. Deixem-ho aquí per avui va, que estic cansada. Simplement avisa'm si vas. Potser jo també vinc amb tu. —Mentida. Detesto entrar en aquell institut merdós ple de gent merdosa. Et contaminen el cap amb idees estranyes. I sobretot, Elisabet. La odiosa Elisabet. Sempre tan altanera, que sembla saber-ho tot. No em puc arriscar que ella descobreixi el secret que li amago a Alexis. I si es troben, només seria qüestió de temps que se n'assabentés. I llavors sí que perdria Alexis per sempre.I no permetré que això succeeixi. Alexis ha de ser meva.Per sempre.