Hores Baixes

Capítol vint-i-set

Cristian

El cap em dona voltes.
Més del normal, vull dir.
Més del normal en una situació com aquesta, caldria especificar.

I és que ara mateix no sóc capaç de pensar de manera correcta. D'acord, mai he sigut molt brillant en quant a intel·ligència, però estic bastant segur que no és normal sentir-se tan marejat mentre em trobo lluitant la semifinal del torneig "Les proves del Delta".

Les pastilles, penso. M'he de prendre les pastilles. Tot això ha sigut un complot d'alguna banda rival perquè perdi el torneig? No, no té sentit. Ningú sap sobre la meva medicació.
Rebo cop rere cop, incapaç de defensar-me.
Necessito centrar-me o em destrossaran. I si perdo, no podré complir el meu objectiu. I tot el que he fet no haurà servit de res.
I he fet massa mal, sacrificat massa, perquè tot s'acabi aquí.

Em concentro. La respiració, Cristian, centra't en la respiració. És el centre de tot. Eleva o disminueix el pols, segons el que necessitis. I ara mateix necessito calmar-me.
Inspiro profundament, deixant que l'oxigen pleni els meus pulmons.
Tot comença a moure's a càmera lenta. Des de quan el noi del meu davant és tan lent? No importa. Colpeja'l ara que pots. Colpeja'l ara que aguantes.

Em sento lleuger. Com una ploma. El meu cos no havia pesat mai tan poc. Sento que podria volar si m'ho proposés en aquest moment.
Aprofitant aquest sentiment, llenço una patada voladora elevada que aterra al cap del meu contrincant. Però, encara sóc a l'aire, giro el cos i el colpejo amb l'altra cama, agafant impuls amb el gir. El meu cos no havia estat mai tan àgil. Ell s'aparta, confós. Aquest no és el meu estil de lluita habitual. Són moviments increïblement complicats, inclús per a mi. Però què importa? Ara sóc capaç de fer-los, no sé com ni per què, però puc. I això és tot el que necessito ara.
Segueixo colpejant-lo, aprofitant aquest impuls que porto a sobre. El colze per dalt, patada circular baixa, i mentre perd l'equilibri i cau, em llanço sobre d'ell i amb el braç l'ofego del coll, doblegant el meu mateix cos per impedir que es mogui. Ell intenta escapar, però és el meu pes contra el seu ara mateix. No aguantaré molt més. Noto com a poc a poc la meva consciència es desvaneix. Necessito acabar amb això ja.
Dono un salt i giro el meu cos encara a l'aire, en una pirueta amb la finalitat de passar tot el pes del meu cos al meu braç. Un "cartwheel", penso ràpidament. El meu moviment té l'efecte desitjat, aixafant el cap del meu contrincant contra l'asfalt dur del terra. Merda, no he controlat la força. Espero no haver-lo matat. El "referee" intervé, separant-nos. Comprova l'estat de l'altre. Els meus venen a vitorejar-me sense ni esperar la decisió final.
Els meus ulls es tanquen. Les parpelles em pesen i el meu cos de sobte ha recuperat la consciència de la gravetat, la qual ara em resulta aplastant. A dures penes sento que està viu, que alleujat, em desmaio, sense ni notar l'impacte del meu cos amb el terra.
I seguidament, foscor.