Hores Baixes

Capítol setzè

Marc

La veritat? No sé ben bé què faig aquí.

De fet, no hauria de ser-hi.

Però les meves cames han començat a caminar soles, després de diverses nits d'insomni per tenir la consciència intranquil·la. Han començat a caminar i no s'han aturat fins a arribar aquí. M'he parat davant de l'entrada i, amb el pols accelerat, he obert aquesta porta que pesa tant com els meus remordiments.

Què m'ha portat aquí? No ho sé. Un impuls. O potser la necessitat de veure amb els meus propis ulls el que he fet. M'havia promès no venir mai, que no m'ho mereixia, no em mereixia tranquil·litzar-me veient com respires. Però he aquí, aquí em trobo, en aquesta habitació d'hospital, veient-te el rostre i no essent capaç de reconèixer les faccions que un dia vas tenir. La teva pell, sempre tan fina, ara és seca, deshidratada. El teu cabell ha perdut el color que tenia i s'ha tornat grisós, apagat. I el teu somriure, aquell que em posava tan nerviós, el somriure que feia tothom dels "Tigres", ara ha desaparegut d'una cara que sembla no haver expressat mai una rialla.

Déu meu, què he fet? Això no havia de sortir així. Per a res. Res d'això estava en els meus plans.

Quan vaig decidir seguir aquest camí, mai vaig pensar que les coses arribarien a aquest punt. La vida pot ser tan fràgil, tan imprevisible, com una fulla que cau d'un arbre sense avisar. Ho sabíem tots dos, però mai vam creure que la realitat ens cauria a sobre amb tanta força. Ara, cada vegada que sento el seu nom, és com una punxada al pit, un record viu d'aquell moment, d'aquell instant en què tot va canviar.

Em dic a mi mateix que va ser un accident, però això no m'alleuja gens. Cada cop que passo pel meu institut i veig els teus companys, perquè meus ja no ho seran mai més, cada cop que veig la mirada dels teus pares, cada cop que em miren els meus, cada cop que veig com d'afligit està Cristian, qui va jurar protegir-te com un germà, sento una punxada al pit que m'atravessa i em deixa sense respiració. Les seves mirades em travessen com dagues. Els seus ulls pregunten el que ningú s'atreveix a dir, i jo només puc abaixar la mirada, evitant el contacte, amagant-me darrere de la covardia que ara em defineix.

Ell era tan... no, és tan jove. Encara hi ha temps, em dic, però és només una esperança buida. Què se suposa que he de fer ara? Tornar enrere no és una opció. Tot i així, aquí estic, esperant, com si això pogués canviar alguna cosa, com si el meu penediment pogués esborrar el passat. Com si la meva presència aquí pogués fer que els seus ulls tornessin a obrir-se, que el seu somriure tornés a il·luminar aquells que l'estimen.

Si pogués parlar-li... si pogués dir-li... però, què diria? Que ho sento? Que no era això el que volia? Les paraules semblen tan insignificants ara, tan buides. No es tracta només de les paraules, sinó del que representen, del pes que porto, d'aquest sentiment que em rosega per dins. Aquesta mescla de culpa, impotència, ràbia i tristesa que es transforma en una massa viscosa negra que busca empassar-me sencer. I que per més que escapi, sempre em torna a trobar. O potser simplement no me l'he tret mai de sobre i no n'era conscient. No ho sé. Ja no estic tan segur de res.

Miro les seves mans, aquelles mans que alguna vegada van ser tan fermes, tan segures, ara estan quietes, inertes. No hauria d'haver arribat a aquest punt. Hi havia altres maneres, altres camins, però jo vaig escollir aquest, i ara ell és qui paga el preu.

Ho sento mai expressarà prou el meu arrepentiment, però no conec cap altra manera. Així que ho faré a la meva manera. Et demostraré que ho sento de debò. Començaré per retornar els favors que dec.

"He de trobar el noi romanès", em dic. Necessito retornar-li el favor de l'altre dia.

I amb aquestes paraules en ment, abandono l'habitació d'hospital en què em trobo, deixant-la tan buida com jo em sento per dintre.