Hores Baixes

Capítol catorzè

Carmen

No deixaré que les coses es quedin així.

No estic disposada a perdre la meva millor amiga. No així.

No quan ha estat culpa meva que les coses acabin així.

La llum de les veles il·lumina el meu escriptori, mentre maleeixo que l'electricitat d'aquesta casa funcioni tan malament. I és que hem sofert un tall de llum i no en tindrem fins demà.

No funciona res, les llums, la nevera, el televisor, res.

I aquí em trobo, escrivint a la llum de les veles una carta per a la meva millor amiga, que li donaré demà al matí.

I arreglarem les coses, com sempre fem.

Només ha estat una petita discussió, no deixem que es faci una bola de neu.

Un cop he acabat d'escriure, satisfeta amb el resultat, marxo a dormir aviat. Si em quedo desperta més temps m'imaginaré escenaris no molt positius que no em convenen. He de ser positiva, com Estel sempre és en qualsevol situació.

Però de nou, no aconsegueixo adormir-me. I és que tinc problemes de son de fa setmanes.

I sense dormir ni una hora finalment arriba l'endemà. Em preparo, contenta que finalment sigui avui i marxo desprenent positivitat cap a l'insti, preparada per trobar-me amb Estel.

No la veig a primera hora, potser ahir van sortir fins tard i s'ha adormit. Finalment, quan s'acaba la primera classe, surto disparada cap a l'aula d'història on sé que hi és. Ens sabem els nostres horaris de memòria.

-Estel! -crido a la porta perquè vegi que vinc positiva i amb alegria. Però en lloc de rebre una resposta, em trobo amb les mirades de tota la classe sobre meu.

Mirades sorpreses i plenes d'incredulitat. Però també apagades.

Què estranya està la gent avui, em dic. Quan he entrat al matí tothom estava igual.

No importa. Entro a l'aula i em dirigeixo a l'escriptori d'Estel, aferrant la carta amb força. Finalment arribo, però ella no és on seu sempre. Que potser ha canviat de seient avui? Busco amb la mirada però no la veig. Això sí que és estrany. Estel sol quedar-se a les classes després que aquestes s'acabin per repassar els seus apunts. També els companys solen fer-li preguntes i ella els ajuda. M'estranya molt que no hi sigui.

Sento que una mà em toca l'espatlla. Estel! Em giro amb alegria però la cara amb la qual em trobo és la de la drogaddicta d'ahir, no la de la meva estimada amiga.

-No veus que estic ocupada? -solto, sense cap ganes d'iniciar una conversa amb ella de nou. Apreto amb força la carta, apartant-la d'ella. Conec els seus hàbits d'agafar folis que no són seus i llegir-los, i no cal que s'assabenti de la nostra baralla d'ahir.

-Carmen... què fas aquí? -Ella, en canvi, em contesta amb suavitat, com si jo fos en un lloc on no hauria de ser-hi.

-Doncs vinc a veure la meva amiga, t'importa? Hi ha gent que sí que en té, d'amics. - D'acord, potser m'he passat, però de debò que tinc pressa per arreglar les coses amb Estel i zero ganes de perdre el temps amb aquesta.

Ella, en canvi, obre els ulls i em mira un instant, on els nostres ulls es troben, i com si m'estigués llegint, se'm queda mirant intensament. Finalment, com si hagués comprès alguna cosa, m'agafa la cara amb les dues mans.

-Carmen, no vas veure les notícies ahir a la nit, oi?

Per què collons em diu això ara? Torna a anar drogada? Sempre canviant de tema, aquesta noia. Giro el cap per marxar però veig la cara dels altres companys, que m'envolten però no s'atreveixen a mirar-me. Aquesta situació és molt estranya. El silenci és tens. Tan tens que una sensació de malestar m'oprimeix el pit. Finalment, una noia esclata en llàgrimes. Miro de nou a Alexis, ara un poc espantada, perquè començo a interpretar la situació.

-Què va passar ahir a les notícies, Alexis?

Com si li hagués donat una fletxa de ple, Alexis obre molt els ulls per recuperar la seva mirada trista en pocs segons. Amb la meva cara encara agafada per les seves mans, em torna a mirar, aquest cop amb compassió i ulls inundats entre llàgrimes.

-Sé que sóc l'última persona de qui voldries sentir això, nena. Però com abans puguis processar-ho, millor per tu.

No. Calla't.

Ja sé què vas a dir i no et vull sentir-ho dir.

Però el cos no m'obeeix. Vull dir-li que ja està, que és hora de marxar, però l'únic que sóc capaç de fer en aquest moment és quedar-me plantada a terra, com si el meu pes s'hagués fos amb el terra, i aferrar-me a la carta d'Estel. Tracto desesperadament de marxar, però és impossible. L'únic que em trobo capaç de fer és mirar a Alexis.

-Ahir a la nit, van trobar morta l'Estel a la seva festa d'aniversari. Em sap molt de greu, Carmen.

I de cop, el món deixa de girar.

El temps es congela i les meves cames pesen. Caic de genolls a terra i deixo anar la carta a la qual tant m'aferrava. Esclato en llàgrimes que tracten desesperadament d'expulsar el dolor que sento, però amb cada llàgrima que deixo anar aquest es torna més punxegut, més pesat. Més asfixiant.

Per què ningú m'aixeca de terra? Per què ningú em demana que deixi de plorar, que tot ha estat una broma de la drogada d'Alexis i que Estel és a una altra aula? Per què...?

I és perquè només hi ha una resposta, Carmen.

La resta del dia succeeix com si fos un somni.

Els professors, incapaços de treure'm de l'aula d'Estel, truquen a la meva mare, qui se m'emporta, i en saber la raó del meu estat, plora amb mi. Estel era una amiga de la família des de la infància i era com una filla més per a ella. Plorem juntes, abraçades.

A casa, el silenci és tan tens que podria gitar-me sobre ell i dormir, si fos capaç de conquerir el son. Passem les hores restants mirant la tele, juntes al sofà. La meva mare va parlant però jo ni la sento.

Finalment arriba el moment d'anar al funeral. Ens vestim i jo esclato a plorar abans d'anar-hi perquè sé que tornaré a veure-la. Però mai més viva i aquest serà el primer cop que la veuré morta.

El funeral es fa etern. Donem el pésame als seus pares i ells ens el donen a nosaltres. Veig companys de classe que han vingut a despedir-se i també em donen el seu pésame. Finalment arriba el moment d'enterrar-la. Estel mai havia volgut que la cremessin, deia que els cossos que enterrem en aquest món eren com una àncora que ens connectava a través de la mort, i que si cremem aquesta àncora perdrem tota connexió amb els éssers que estimem en aquesta vida. Tot això ho diuen els seus pares al discurs també.

Veig com aboquen el taüt d'Estel sota terra i tirem la primera terra per enterrar-la. Finalment tot s'acaba i marxem a casa. Sense ni ganes de sopar, em gito al llit. Ha estat un dia molt llarg.

Incapaç de pensar o de sentir res, em quedo mirant el sostre. En algun moment de la nit però, deixo de mirar el sostre i finalment el son em troba després de setmanes.