Passejava pels carrers tota sola. La nit tot just començava. Eren les dotze quan es va aturar al mig de la vorera. No hi passava gaire gent, afortunadament. Es va quedar mirant atentament l'establiment que tenia al davant; es tractava d'un bar de nit força elegant. Els pocs llums de l'interior intentaven il·luminar la petita sala suficientment per veure com era: una barra de bar, quatre taules comptades i uns altaveus. No sabia per què, però aquell local semblava que la convidava a entrar-hi, i així ho va fer.
Va empènyer la porta, amb una mica de por. Mai s'havia plantejat entrar en un local d'aquell estil. A dins no hi havia ni una ànima, ni tan sols un cambrer. Es va asseure en un dels tamborets alts de la barra i allà es va quedar, observant els quadres penjats a les parets, que representaven grups de música dels 70 o els 80. La música de fons la calmava una mica, era relaxant. Però per què s'havia ficat allà dins?
- Bona nit, senyoreta. Què voldrà? – va preguntar una veu masculina.
Un home d'uns cinquanta anys va sortir d'una porta i es va situar darrere la barra, mentre eixugava un got amb un drap. Tenia a la cara una expressió amable. Era una mica grassonet, de baixa estatura, i vestia molt elegant.
- Vodka. – va respondre ella. Tenia el cap recolzat sobre la mà dreta.
El cambrer va assentir i va tornar a entrar per la porta d'on havia sortit. La noia es va treure el mòbil de la butxaca. Cap trucada, cap missatge. A aquelles alçades ja ningú es preocupava d'ella. Va tornar-se a guardar el mòbil a la butxaca.
El cambrer va tornar a aparèixer amb la beguda i l'hi va deixar sobre la barra.
- Una nit freda, eh? – va trencar el gel el cambrer.
- Ja ho pot ben dir. Com és que no hi ha ningú? – va preguntar la noia, amb indiferència, parlant simplement per continuar-li la conversa al cambrer.
- El fred els manté a tots a casa. Encara que, sincerament, per aquí no hi sol venir gaire gent, la veritat. I tu, què hi fas, aquí?
- La veritat és que no ho sé. És molt bo aquest vodka. Gràcies.
El cambrer va somriure i va tornar a desaparèixer, deixant el drap sobre la barra, de qualsevol manera.
- Collons, quina fred que fot, a fora! – va cridar algú que entrava.
La noia es va girar sorpresa. No esperava que vingués ningú, aquella nit. Però en girar-se, va veure que acabava d'entrar un noi que s'estava intentant escalfar. Realment feia molta fred, aquella nit.
El noi va dirigir-se directament on era la noia i es va asseure just al tamboret del costat. No es va treure la jaqueta i va cridar el cambrer.
- Ei, Cèsar, com va la nit, noi? – va preguntar el cambrer, mentre sortia una altra vegada per la porta.
- No saps pas el fred que fot a fora, Gabe. Sort que hi ha paios com tu que porten aquests bars de nit, sinó més d'un ja et ben juro jo que estaria mort de fred, literalment.
- I doncs, què posarem, nano? Un vermut com sempre?
- Sí, si us plau.
Els dos joves van quedar-se sols mentre l'amo del local anava a preparar la beguda que havia demanat el client. Semblava que el noi no s'havia adonat de la presència de la noia. Però només ho semblava.
- Bona nit tingui, senyoreta. Què hi fa una noia com tu en llocs com aquests? No t'hi havia vist mai, per aquí. I mira que hi vinc sovint, en aquest antre de mala mort. – va dir mentre es girava per mirar la noia.
- Bona nit. Així que vermut, eh?
- Ahà. I tu vodka, veig. Bona elecció.
- No sé per què he entrat. Per passar l'estona, suposo. Mai sé res, jo.
YOU ARE READING
Miscel·lània
Short Story"Miscel·lània" és un recull d'escrits que expressen allò que penso i, de vegades, són una desconnexió del món on m'invento petites històries.
