Miscel·lània

Una fulla i un petó

Bufava una brisa suau que removia les fulles dels arbres. Semblava que ballessin. El sol semblava una bola de foc enlluernant tot un món. Cap núvol s'havia decidit a fer acte de presència en aquell cel tan extraordinàriament blau.

Una petita fulla va caure d'un arbre i va començar a rodolar cap a terra. La brisa li feia fer voltes i més voltes, i mai queia.

Ells dos s'havien trobat a sota de l'arbre. S'havien dit que s'estimaven. Ella va alçar els braços i els va col·locar sobre les espatlles del noi, envoltant-lo. Ell va passar-li els seus braços per darrere l'esquena, i se la va apropar. Els ulls de tots dos es van creuar. Es perdien un en la mirada de l'altra. Aquells ulls verds, aquells ulls avellana. Les seves cares s'anaven apropant. Tots dos esbossaven un petit somriure tímid als seus llavis.

La fulla encara dansava per l'aire, no havia tocat el terra. La brisa jugava amb ella, impedint-li caure del tot.

Van tancar els ulls alhora. Els llavis d'ella van trobar de seguida els llavis d'ell. Com si fossin imants, es van ajuntar desfent-se en un llarg petó sincer, d'amor, sense enganys, sense mentides. Un petó innocent. El primer petó per a tots dos.

Ella li acariciava els cabells amb les mans, ell encara la continuava abraçant.

La fulla feia més voltes que mai. La brisa va remoure encara més els arbres. També va remoure els cabells de la parella.

Finalment, el petó va acabar. Allò que semblava que seria etern, havia acabat. Però no seria l'últim; això indicaven aquells somriures trapelles que es dedicaven una a l'altre.

I en aquell moment, la fulla, per fi, va tocar el terra. La brisa ja l'havia deixat en pau i havia decidit deixar-la tranquil·la. L'última força del petit airet que hi havia va fer girar la fulla al voltant dels peus de la parella, senyalant que allà, just a sota de l'arbre on ella havia crescut, havia nascut una jove parella d'enamorats.