Miscel·lània

Ombres a la nit

Me'n recordo d'aquelles nits que per a mi era impossible dormir. Veia les ombres reflectir-se en les parets i m'imaginava que eren monstres que em volien menjar. Jo, aleshores, era una vaileta de sis anys que no sabia que els fantasmes no existeixen.

Quan jo començava a plorar tu venies de seguida a veure què passava. Al final ja no et sorprenies gaire, sempre era el mateix. Em trobaves asseguda al llit, plorant molt fort, a les fosques. Em feia molta por la foscor.

- Petitona... què et passa? Una altra vegada els fantasmes de sempre? - em preguntaves dolçament.

Jo feia que sí amb el cap i m'eixugava les llàgrimes, perquè ja eres al meu costat per protegir-me.

- No existeixen, t'ho dic cada nit. Només són les ombres dels teus ninots, l'escriptori i la cadira. Ho veus? Tu també tens ombra, mira la paret.

Aleshores em fixava en la meva pròpia ombra i somreia. De vegades reia i tot. I tu m'abraçaves i m'acariciaves el cap tendrament, xiuxiuejant-me que dormís. Jo m'estirava i tu et quedaves al meu costat fins que m'adormia. Va ser així durant molt de temps.

El dia que vas haver de marxar a viure a Barcelona pels estudis, em vaig posar a plorar com aquelles nits. Gairebé vas plorar tu, també. Et vas apropar a mi i em vas abraçar molt fort, quasi em vas deixar sense aire. Jo et vaig tornar l'abraçada, tot i que et vaig deixar la samarreta ben molla de llàgrimes. Quan vam veure que t'havia tacat, les dues vam riure. En aquell moment vaig veure que se t'havia escapat una llàgrima.

Et trobo molt a faltar, germaneta. Trobo a faltar que em diguis "petitona" i que m'acariciïs els cabells com si fos petita. Les dues formàvem un equip genial, i totes les nostres discussions acabaven en un munt de somriures. Espero que acabis els estudis aviat per tornar-te a veure més sovint.

El dia que tornis, vull que m'expliquis tot el que has fet a Barcelona, com si d'un conte es tractés. I que em recordis que les ombres són només això, ombres. Cuida't, germaneta.