No entenc la gent i la gent no m'entén a mi. Sempre ha estat així. Ara sóc a classe, com tothom, però m'avorreixo (com tothom). I em poso a escriure. Avui és un dia rúfol, plujós, trist. La veritat és que és cansat. Tot cansa. Cada dia el mateix. I, en canvi, tothom diu que és feliç. Ens ho hem de creure?
Un dia marxaré. Desapareixeré. Aniré a un lloc on ningú em conegui, on pugui no ser jo. Em canviaré el nom, seré una persona nova. Deixaré enrere el passat. Coneixeré gent amb gustos nous i maneres de viure diferents. I potser em cansaré d'aquesta nova manera de viure, qui sap. Però llavors tornaré a fugir. Fugiré constantment.
Aquesta vida no està feta per a mi. O jo no estic feta per a ella. Saps què? En aquest viatge de descobriment potser em descobreixo. Potser no sé qui sóc. I potser t'oblido. Potser, perquè realment no sé si et vull oblidar, sempre estic igual.
No és que no m'agradi la vida, de fet. És la societat; la gent vivint en societat. No m'agrada. Em tancaré a casa i escriuré. Sortiré de tant en tant, perquè sí, sense cap motiu. Potser no som capaços de trobar la felicitat perquè ens hem inventat un tipus de vida que no porta enlloc i no som capaços d'obrir la ment a altres coses.
Cansada de tot això, fugiré.
YOU ARE READING
Miscel·lània
Short Story"Miscel·lània" és un recull d'escrits que expressen allò que penso i, de vegades, són una desconnexió del món on m'invento petites històries.
