Miscel·lània

Aquelles mirades al tren

Ell

M'assec al banc un cop he comprat el bitllet de tren. No deixo de mirar el panell amb els horaris de sortida. He d'agafar el tren de les dotze, però decideixo esperar el de dos quarts d'una. Si agafo aquest, la veuré; n'estic segur.

Arriba el tren que sempre agafa ella i hi pujo. No l'he vista enlloc, però de ben segur que l'agafa. Aleshores, just quan les portes s'estan tancant, ella entra de seguida, esbufegant, amb els cabells despentinats de la correguda que ha fet. De poc no perd el tren.

Fa un temps que des que pujo al tren, la veig a ella. De vegades hem coincidit, però normalment ella agafa el tren que ve després del meu. Els pocs cops que hem coincidit no podia deixar de mirar-la, i de vegades creuàvem les mirades, però de seguida les apartàvem. I quan jo baixava, buscava la porta més propera a ella i la mirava per última vegada, i viceversa. Sempre ha estat així, des de fa un mes.

Ara ella està asseguda al seient de davant meu. Miro el seu reflex a la finestra. És tan maca... Té els cabells daurats com l'or, unes pestanyes llargues i fines, uns ulls grossos i expressius, els llavis gruixuts i carnosos, i uns ulls verds com la maragda. És una noia preciosa. Deu tenir dos anys menys que jo.

Aleshores nota que l'estic mirant i veig que somriu. El tren s'atura a l'estació on ella ha de baixar i passa pel meu costat. S'atura un segon i jo la miro. Torna a somriure, i jo a ella. Llavors baixa.

* * *

Ella

Arribo tard, arribo tard! Havia decidit agafar el tren de les dotze per veure'l a ell, però arribo tard! Si no hi arribo a temps no podré veure'l. Hauria d'agafar el de dos quarts d'una, però no passa res si arribo abans a la feina. Només vull veure'l a ell.

Compro el bitllet de pressa i corrents, i surto disparada cap a les vies. El tren de les dotze ja ha marxat... no tinc més remei que agafar el de sempre. Les portes del vagó s'estan tancant; entro abans que es tanquin del tot. Un cop a dins, recolzo les mans als genolls i esbufego per la correguda que he fet. Per poc perdo el tren de sempre i tot! Oh, no! Els cabells m'han quedat fatal a causa de la correguda. Què pensarà de mi, ara? Quan em poso recta, el veig. Està dret i m'ha vist entrar a corre cuita. Aleshores s'asseu al seient que ell tria, i jo m'assec just al de davant seu. Els colors m'han pujat a la cara per la vergonya que he passat. Em col·loco bé els cabells i m'assec còmodament. Llavors miro per la finestra. Noto que em mira, no em pregunteu com, però ho noto. Somric inconscientment. Pels altaveus sento que diuen:

- Pròxima parada: Barcelona-Passeig de Gràcia.

És la meva. Quina llàstima, no podré estar més temps amb ell. Suposo que ell baixarà a l'última parada, Barcelona-Sants. M'aixeco una mica entristida i començo a caminar cap a la porta. Passo pel seu costat i m'aturo un moment per somriure-li, i ell em torna el somriure. Hi ha alguna mena de connexió que ens uneix. Els dos ens busquem i els dos ens trobem. És estrany, per això, que estigui al tren de dos quarts d'una. No hauria d'estar al de les dotze? Quina casualitat i quina sort!

Surto del tren i em quedo sola a l'andana. Amb mi només han baixat dues persones més. Em quedo mirant el tren com marxa i aleshores el veig a ell, mirant per la finestra, buscant els meus ulls. Els meus ulls, que finalment es troben amb els seus. Em saluda tímidament, i jo faig el mateix.

Quan ens tornarem a veure? És una pregunta sense resposta.