Miscel·lània

I demà serà un altre dia

Avui em sento estrany, estic molt pensatiu. No sé què em passa, però potser no vull saber-ho. Camino sol, pels carrers, sense saber on vaig, sense saber què fer. Avui no he parlat amb ningú, no en tenia ganes. És que, què puc dir, si no sé què dir? No m'agrada parlar amb paraules buides. M'agrada creure'm el que dic.

M'aturo un moment a la placeta de sempre, una placeta envoltada d'edificis. M'assec a terra tranquil·lament i m'abraço els genolls. No hi ha ningú.

Començo a pensar en ella, no ho puc evitar. Tanco els ulls i em sembla sentir la seva veu, però només són imaginacions meves. Ella... no m'hauria pensat mai que l'arribaria a estimar d'aquesta manera. No me la puc treure del cap; la vull veure, la vull abraçar, vull que somrigui, vull que sàpiga que l'estimo. Però no tinc prou valor per dir-li-ho.

Aixeco el cap un moment i m'adono que la meva millor amiga, que viu en un d'aquests pisos, m'està observant. Deu pensar: "què hi fa aquest boig, aquí, tot sol?". Però se me'n refot. Avui se me'n refot tot.

Marxo sense dir cap paraula, amb la mirada ens ho diem tot. Ella em dedica un somriure trapella que em dóna a entendre que sap com em sento.

Continuo caminant sense deixar de pensar en ella. Quan seré capaç de dir-li que l'estimo? Només és una paraula: t'estimo. Però, òndia, mira que és difícil de dir-li, a la persona que estimes.

Pujo a un petit turó i m'assec amb les cames doblegades. El sol es pon, i observo com ho fa. De mica en mica va desapareixent, s'amaga darrere les muntanyes llunyanes i fa brillar els camps d'ordi, que es mouen al ritme de la brisa suau del vent. M'encanta observar la posta de sol, sobretot en un dia com avui; és magnífic. Un bon acabament per al dia.

Quan només queda un petit tros de sol, m'aixeco i començo a caminar en direcció a casa meva.

Demà serà un altre dia.

***

Dedico aquest relat al meu millor amic, qui em va inspirar per escriure el que heu pogut llegir.