A vegades començo a pensar en tota aquella gent que apareix a la teva vida i que no tornes a veure mai més. Gent que no crea un forat profund en tu, però que per una cosa o altra, et recordes d'ells.
Aquella persona que et va demostrar que estimava l'art. Ara veus que finalment ha aconseguit estudiar Belles Arts, i te n'alegres per ella. I penses "jo també aconseguiré complir els meus somnis".
O aquella altra que et va fer obrir els ulls en el seu moment, i li vas agrair moltíssim que fos sincera amb tu.
O la nena que no se separava de tu quan éreu petites, perquè ella havia arribat nova a l'escola i eres la seva única amiga. Què deu fer, ara?
O les moltes persones que et diuen cada dia que escrius molt bé i que els agraden les teves històries. Persones que no coneixes, però que les seves paraules et fan una mica més feliç.
O aquella professora que va fer l'impossible perquè entenguessis les matemàtiques, i que va intentar ajudar-te a seguir endavant amb els teus somnis. O aquella altra, que et va fer veure la teva autèntica vocació.
Què passa amb tota aquesta gent? Vénen, fan la funció que han de fer en la teva vida, i marxen, suposo. Però el seu record potser quedarà guardat a la teva ment, i de tant en tant pensaràs... I què deuen fer, ara, aquestes persones? Elles deuen pensar en mi com jo ho faig a vegades amb elles? Deuen haver fet el que s'havien proposat? Hauran canviat gaire? Com els deu anar, la vida? Potser són molt lluny d'aquí? Potser han conegut gent nova fascinant i m'han oblidat? Doncs no ho sé. I mai ho sabré.
YOU ARE READING
Miscel·lània
Short Story"Miscel·lània" és un recull d'escrits que expressen allò que penso i, de vegades, són una desconnexió del món on m'invento petites històries.
