Te'n recordes de l'últim dia de curs de l'any passat? Aquell dia que tornàvem del viatge de fi de curs. Vam baixar junts de l'autobús i molta gent plorava perquè no es veurien més. Llavors tu vas dir: "Au, va, no cal que ploreu que segur que us continuareu veient". Llavors em vas mirar i em vas dir que no plorés jo també, que tu i jo ens continuaríem veient. Jo no plorava pas, però sí que ho estava a punt de fer, i suposo que ho vas notar.
Sempre ho notaves tot de mi. Al cap d'uns dies d'haver-te conegut, em vaig enamorar de tu; suposo que això també ho vas notar. Cada dia ens vèiem al pati i sovint parlàvem pel mòbil.
Però aquell quinze de juny va ser el final del que mai havia tingut principi. Tu començaries el nou curs en un altre institut, lluny del meu. Em vas dir que ens continuaríem veient però em penso que només eren paraules de consol perquè no deixés caure cap llàgrima. Des d'aquell dia, no ens hem vist més, ni hem parlat més.
Et trobo molt a faltar. Jo penso en tu cada dia, tu ho fas? M'agradaria que em diguessis que sí, però suposo que no ho deus fer. Deus tenir nous amics i, fins i tot, segurament... deus sortir amb alguna noia. Segurament ets feliç.
Sincerament, no sé què donaria per tenir-te a prop meu, per continuar-te veient cada dia; per continuar veient el teu somriure, aquell tan trapella; per continuar rient al teu costat; per mirar-te als ulls, aquells ulls tan marrons. De veritat que no sé què donaria. Probablement, seria capaç de donar-ho tot, per tu. Absolutament tot.
VOUS LISEZ
Miscel·lània
Nouvelles"Miscel·lània" és un recull d'escrits que expressen allò que penso i, de vegades, són una desconnexió del món on m'invento petites històries.
