Obro els ulls i observo el meu voltant. Sóc en una habitació amb parets blanques. Només hi ha una porta (també blanca) i una única finestra rectangular força gran. Sóc a terra, estirada. Tinc els braços creuats sobre la meva panxa, i miro el sostre atentament. També és blanc. No sé on sóc.
M'aixeco i intento obrir la porta, però està tancada amb clau. Com he anat a parar aquí? La por em comença a envair. L'única salvació és la finestra.
M'hi apropo i em quedo mirant què hi ha a l'altra banda del vidre. El primer que faig és mirar a baix. Sembla que estic en un edifici força alt. Si salto des d'aquí em mataré. No puc obrir la finestra.
Toco el vidre amb les mans i miro l'exterior. És l'única manera que tinc de veure el món. Un ocell passa volant; un fil prim de cotó blanc travessa el cel, i al final d'aquest fil hi ha un avió que deu anar lluny, ben lluny. Penso en les persones que hi deu haver i a on deuen viatjar; abaixo la mirada i veig cotxes, tot ple de cotxes. Uns toquen el clàxon, altres excedeixen la velocitat permesa. Davant de l'edifici on sóc hi ha un bloc de pisos molt alt; dedueixo que sóc en una ciutat. A la vorera hi ha uns quants arbres, la poca vegetació que hi deu haver a la ciutat la puc observar des d'on sóc. Hi ha nens que porten motxilles a les seves esquenes i riuen i salten al voltant dels seus pares. Probablement van a l'escola. També passen senyores molt ben vestides, i homes amb esmòquing. Segurament treballen en alts càrrecs, en oficines molt importants de la ciutat.
I jo? Què hi faig, jo, en aquesta habitació blanca? Per què m'he despertat aquí? Com hi he vingut a parar?
No sé qui m'ha portat aquí ni com en sortiré. Només sé que ara mateix, l'única manera que tinc de veure el món i no tornar-me boja és des de darrere la finestra.
VOCÊ ESTÁ LENDO
Miscel·lània
Conto"Miscel·lània" és un recull d'escrits que expressen allò que penso i, de vegades, són una desconnexió del món on m'invento petites històries.
