Miscel·lània

Ja no sé qui sóc, ni qui vull ser

Farta. Estic farta. Ja no puc més. Quan acabarà tot això?

Estic farta d'obligacions, de deures i de responsabilitats. Que no ha quedat clar, encara, que no vull créixer? No vull fer-me gran, ni treballar, ni tenir problemes com els adults. Bé, de fet, en el fons el que no m'agrada és la manera com està muntada la vida. Néixer, estudiar, treballar, morir. Per què no van idear un món on no s'hagués de treballar? Un món on no existissin diners? Bàsicament, un món on tot fos més fàcil?

I és que ara ja no et tinc ni a tu a prop. Tu, que en dies com els d'avui, en els quals estic deprimida i penso que la vida és un fàstic, em feies somriure i m'animaves sense que en fossis conscient. Només el fet de veure't, de tenir-te al meu costat o de sentir la teva veu ja em feia feliç.

Però, i ara? Ara què tinc? Res. No tinc res. Nomes gent hipòcrita que no puc ni veure. Només gent que accepta aquesta vida tal com és, decidits a estudiar, treballar i morir. Només gent.

Qui sóc? Què faig en aquest món? Quin és el meu paper en aquesta vida? Sóc un simple personatge secundari sense cap paper important? Llavors, per què no em deixen marxar i ja està? Potser hauria preferit tenir el paper principal, ser la protagonista. O millor, no tenir cap paper. No haver d'actuar.

El teatre no està fet per a mi. El món no està fet per a mi. No sé actuar, només sé ser jo mateixa, cosa que molt sovint no em deixen fer: ser jo mateixa. Però amb tanta actuació, amb tanta hipocresia, ja no sé qui sóc, ni qui vull ser.