I encara la recordo. Ella era única, inigualable. Els tirabuixons rossos li queien suaument per les espatlles, acariciant-li la pell blanca que ella tant es cuidava. Els ulls d'aquell verd intens que semblaven ben bé maragdes, hipnotitzaven a tot aquell a qui mirés fixament. Les petites pigues que tenia sota els ulls li donaven un aspecte de noia trapella i juganera. Sempre duia vestits amples de volants, o amb estampat de flors, amb unes mitges blanques, o de vegades negres. Les sabates de xarol eren les seves preferides, i és que mai en portava unes altres. Normalment es recollia els cabells en un monyo o una cua de cavall, però sempre hi havia aquells tirabuixons rebels que s'escapaven i queien al voltant de la seva cara. Cada dia somreia i ensenyava aquelles perles blanques tan perfectes, rodejades pels seus llavis gruixuts i rosats. Era tan bella, tan perfecta... semblava una nina.
I jo l'estimava. L'estimava bojament, la volia protegir. Era com una nina de cristall que necessitava protecció per no trencar-se. Era feliç, i m'encomanava la seva felicitat. No volia que li passés res dolent, volia veure aquell somriure sincer, innocent, cada dia.
A la ment encara tinc aquella imatge; la imatge de quan corria pels prats verds a la primavera, amb els cabells i el vestit que voleiaven a causa de la brisa, i amb aquell somriure radiant. Eren tardes molt agradables, tardes d'infantesa.
Ara, però, només me'n queda el record, de tot això. No t'oblidaré mai, Margaret.
YOU ARE READING
Miscel·lània
Short Story"Miscel·lània" és un recull d'escrits que expressen allò que penso i, de vegades, són una desconnexió del món on m'invento petites històries.
