MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 3: SLUMBER

Quan ahir vaig arribar a casa estava tan cabrejada que em vaig posar les vambes i vaig recórrer tot el passeig de Miami Beach unes deu vegades. D'alguna manera havia d'alliberar la tensió produïda aquell matí. Els meus pares em van trucar per vídeo xat, això em va tranquil·litzar una miqueta i em va alegrar el dia, però seguia exhausta pel que havia passat. Van aconseguir amargar-me el primer dia i jo beneita per deixar-me provocar.

D'aquí a una hora haig d'estar al pavelló principal. Resulta que aquí n'hi ha dos i he arribat a la conclusió que encara necessito ajuda per orientar-me. Ahir vaig estar mitja hora per trobar la sortida sola. Quan per fi aconsegueixo trobar el pavelló indicat, començo a dubtar si va ser bona idea enfrontar-me a la Candice i acceptar el repte. Ningú s'ha molestat en marxar de l'institut tot i que les classes han acabat fa una hora i mitja. En Trevor, en Travis, en Will, en Blaine i la Juls no s'ho volen perdre i això em posa més nerviosa. Per ara son els únics "amics" que he fet.

—Vols dir que ho vols fer? —em pregunta la Juls quan s'asseu al costat d'en Trevor a la grada.

Hi ha gent de diverses edats. La majoria son a les grades observant com una quantitat extensa de noies practiquen a la pista fent diverses tombarelles tot i que són les bàsiques. Em crida l'atenció que totes semblin clons de la Candice. Vesteixen quasi igual que ella i em fa encara més gràcia veure com l'admiren.

En canvi, jo he agafat el primer que he trobat. Bec un glop d'aigua i em disposo a baixar de la grada per anar a escalfar a la pista. No sé ben bé de què tracta aquest repte i de quin grau és, però no deixaré que m'humiliï. Abans que pugui unir-me amb les altres, algú entra per la porta i em fa girar el cap per acte reflex. En Cameron camina cap a una cantonada i quan em veu em fa una repassada de dalt a baix per després tornar els ulls cap a la seva estimada. M'empasso saliva, no sé perquè estic tan atenta quan fa acte de presència. No m'importa el més mínim, no el conec, però em provoca un neguit intern que em fa frustrar.

Camino fins al fons de la pista el més allunyada de la civilització d'animadores. Vull tenir espai per practicar i m'és igual escalfar sense que ningú em vegi. És més, prefereixo passar desapercebuda. Només desitjo que això acabi ja per poder continuar amb la meva vida i sortir dels camps de visió de l'alumnat i especialment de la Barbie número 1 i el seu Ken.

Faig un parell d'estiraments, rotacions i practico algunes tombarelles bàsiques. Per alguna cosa em va servir fer gimnàstica artística durant tres anys fa set anys i ser animadora en el Modal Saint High, ara soc molt flexible. Imito a les altres noies i quan ja crec que he fet massa girs, passo a un grau més de dificultat i em faig costat a un lateral. Estiro els braços, agafo arrencada i clavo un mortal, llavors, el repeteixo dues vegades més i passo a fer altres acrobàcies combinades.

No recordava que fos tan fàcil, feia bastant temps que no ho feia, però és com tornar a muntar en bici després de deu anys. No s'oblida. Acabo de fer un últim mortal i em dirigeixo a la grada amb els altres per descansar una estona abans que la Candice em faci imitar lletres ridícules. Bec aigua de l'ampolla i m'assec al costat de la Juls sota les mirades perplexes dels altres. Arrufo el seny confosa agafant aire profundament.

—No sabia que eres animadora —diu en Travis amb la boca oberta.

—No ho soc, ho vaig ser uns mesos i no ho vull tornar a ser —contesto posant els ulls en blanc. Miro al meu voltant, en Cameron i la Candice em miren i quan les nostres mirades es creuen puc veure com el gra que té al mig del front tapat pel maquillatge explota. Torno a mirar a les persones que tinc al costat, aquelles dues em danyen la vista.

—I doncs? —m'insisteix en Blaine.

—Feia gimnàstica... —començo a dir, però la Candice interromp amb la seva veu nasal.