MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 13: STAY THE NIGHT

Al cap de quinze minuts m'estic estirant dels cabells. Aghhh! Algú em podria explicar en aquests moments per què després de l'entrenament he decidit quedar-me amb l'uniforme d'animadores i no posar-me la roba que portava? Tan babaua he pogut ser com per deixar la motxilla en el passadís? Aquesta roba és massa fina i no abriga gens. El rellotge marca les 19:38 i a aquestes hores fa fred i a sobre tinc molta gana, fa hores que no he menjat res.

Fa estona que estic caminant fent cercles nerviosa. I ara què? Se suposa que ens hem de quedar aquí fins que algú aparegui? I si no apareix ningú en el que queda de dia? I si ningú s'adona de la nostra absència? Ens haurem de queda fins demà al matí? I la meva tia? No em puc comunicar amb ella, no puc comunicar-me amb ningú. Sabia que havia de venir, però fa estona que ja hauria de ser a casa i mai ha hagut de preocupar-se per on era perquè sempre ha estat informada de tot i ara no té ni idea d'on estic! No vull ni pensar en com estarà, però com seguim aquí tancats més estona acabarà donant-me un atac de desesperació i ansietat. I la veritat és que no ajuda gaire que en Cameron estigui jugant amb una pilota com si no passés res i no li importés estar aquí. Em posa histèrica com està de tranquil estirat a terra. Em frego els braços i faig petits salts, haig d'entrar en calor, m'estic congelant.

—Jody, fes el favor de parar si us plau, m'estàs posant molt nerviós —em diu. La seva veu ressona per tota la classe. En Cameron s'incorpora i recolza l'esquena a la paret amb la pilota a les mans per mirar-me fixament de dalt a baix—. Saps, ets de les poques noies que els queda fatal l'uniforme —acaba deixant anar sempre tan simpàtic. Ja feia estona que no m'insultava. Almenys ha tornat a ser el Cameron de sempre.

—Deixa'm en pau —el contesto de mala gana. Una ràfega d'aire passa per sota la porta i em posa la pell de gallina, el meu cos tremola—. Tinc fred —dic sense esperar que ell contesti. Estic informant-me a mi mateixa.

Em giro i torno a caminar, però m'adono que en Cameron ja no és al seu lloc i quan el busco per l'habitació no el trobo fins que em giro i el veig rere meu. Faig un petit bot de l'espant i l'empenyo enrere. Ell riu i jo no puc evitar que les galtes se'm tenyeixin de vermell. M'empasso saliva i faig un pas enrere allunyant-me d'ell.

—Si tens fred, jo sé una manera d'escalfar-nos de pressa —em diu picant-me l'ullet. Obro els ulls de par en par incrèdul. Un somriure burleta si li dibuixa en la cara, no acabo d'assimilar el que ha dit. És tan fastigós i a la vegada, en el meu cervell, apareix l'escena del petó de l'altre dia fent-me voler repetir-ho. Nego amb el cap i premo els punys traient-me del cap la idea. No vull ni pensar-hi.

—Ets un porc, fastigós i repugnant! Deixa'm en pau i com tornis a insinuar tal cosa... —començo a dir, però ell no em deixa acabar. Es plega de braços i s'apropa a mi. Em mira alçant les celles amb aquell somriure odiós burleta. Bé, no m'interromp, però aconsegueix deixar-me sense paraules.

—Què? Què faràs? I segons tu, què estava insinuant? Jo em referia a fer una mica d'esport, però clar, potser vols fer una classe d'esport en concret, no? - em pregunta provocant-me.

Inflo les galtes i no aguanto més. Li torno a donar una empenta i m'allunyo el més possible d'ell. Crec que la temperatura ha augmentat de cop i el que necessito ara mateix és refrescar-me. En Cameron es riu de mi com sempre i s'asseu on era abans. Haig de respirar profundament i mantenir el temperament, però em frustra tant que m'és quasi impossible. Quan el miro només em venen ganes de presentar-li el meu puny. "Entesos, prou a la violència, Jody. Relaxació, respira i mantingues la calma".

—Per què sempre ets tan capullo? —li pregunto ajuntant les espatlles sense esperar que em respongui.

—Suposo que soc així. Sempre he estat així i a tothom li agrada com soc. A tu també, encara que ho neguis —em respon tornant a agafar la pilota i picant-me l'ullet. Odio quan és tan prepotent.