MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 14: SAY WHEN

Per fi és dissabte! El despertador no ha de sonar i tampoc haig d'anar a l'institut. He pogut dormir fins a les tantes, he tingut temps d'escollir bé la roba d'avui i d'esmorzar tranquil·lament a casa. Estic contenta. És el cap de setmana de la segona setmana de curs i les coses van millorant, o això suposo. Durant els altres dos dies he evitat creuar-me, parlar i mirar a en Cameron i a la Candice. Ahir vaig poder donar-li totes les camisetes que em va deixar en Cameron. No vull tenir res seu i no vull que utilitzi això en la meva contra, tot i que encara tinc la dessuadora que està sobre el meu llit i mai penso a posar-la a rentar. Bé, que s'aguanti.

Canviant de tema perquè si no, em posaria com Terminator parlant d'aquella mitja neurona. A casa, la meva tia m'ha castigat pel succés del dimarts i no m'estranya. Diu que vaig ser una irresponsable i que l'hauria d'haver avisat. Ja li vaig comentar que no hi havia cobertura, però crec que només m'ha prohibit quedar a les tardes durant la setmana, ja que havia de castigar-me per donar-me una lliçó. Mai ha estat d'aquelles que castiguen per qualsevol cosa.

. Em passo la meitat del dia mirant una sèrie i quan ja crec que va sent hora d'anar a fer un vol pel passeig (comprar unes quantes peces de roba) deixo el portàtil i m'encamino a la meva botiga preferida. El carrer està replet de gent, es nota que és dissabte. De seguida arribo a Royals 21, entro i començo a mirar de tot. Agafo un parell de tops, una dessuadora, pantalons texans negres alts, un vestit ajustat de color vermell i vaig a l'emprovador. Em poso els pantalons amb un top blanc. El conjunt en si està bé, però em falten unes sabates més adequades que no pas unes Converse. Surto i de seguida trobo la dependenta.

—Hola, perdoni, per casualitat tindria unes sandàlies amb talons gruixuts de color negre? —li pregunto a la dona.

—Sí, em sembla que en tinc uns que et seran ideals, ara te'ls porto —em respon amb un somriure d'orella a orella.

—D'acord, gràcies.

Li dedico un somriure simpàtic i espero que la dona torni. La botiga no està gaire plena, a aquestes hores tothom està a la platja o en un "barraca" prenent alguna cosa refrescant. La música que sona és tranquil·litzadora i alegre, perfecte per a comprar. Espero observant a la gent i imaginant-me diversos conjunts per ells, però quelcom em provoca una esgarrifança i els meus ulls es dirigeixen directament a l'entrada. Un grup de persones entren cridant, somric quan m'adono que son la Carly i a en Trevor, però em torno a posar seriosa quan veig que rere seu hi ha en Cameron. No sé per què ho faig, però intento amagar-me rere una estanteria amb roba, com no, acaben veient-me i venen cap a mi.

—Jod! Què fas aquí?! —em pregunta la Carly després de fer-me una abraçada.

—Comprar roba —contesto posant els ulls en blanc assenyalant la roba que porto. Ella somriu i involuntàriament els ulls se me'n van a en Cameron qui té les mans dins les butxaques i em mira de dalt a baix unes quantes vegades, torno a posar els ulls en blanc.

—Et queda molt bé —em diu en Trevor. Noto com les galtes se'm tenyeixen de vermell i el somric tímida. Que tots em mirin com si fos un gelat m'avergonyeix, no estic acostumada que em mirin com si estigués exposada.

—És veritat, et queda molt bé. Què et sembla, Cam? —De veritat la Carly li ha preguntat? Per què ho ha hagut de fer? La fulmino amb la mirada i llavors faig un somriure fals i forçat, però una part de mi sent curiositat per saber què opina. Per què m'importa la seva opinió?

—A la Candice li quedaria millor —respon tornant a fer-me una repassada per acabar clavant els seus ulls en els meus i mirar-me fixament. El fulmino amb la mirada.

—Tampoc m'interessa la seva opinió precisament —els dic a en Trevor i la Carly. El primer li dona un cop a l'espatlla i ell somriu amb aquell somriure odiós. Aghhh...! com m'agradaria arrancar-li d'una revolada—. És la veritat, m'importa igual o menys que la roba interior que porta aquella dona.