MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 39: YOUNG BLOOD

—En Cam encara no t'ha donat o fet res del que li vas posar en la llista? —em pregunta la Carly mirant-me amb sorpresa. Alça les celles i prem els llavis reprimint el riure. A ella tota aquesta situació li fa molta gràcia, sobretot tenint en compte el que ell ha de complir i com de lluny estic arribant.

Al principi, la Carly i la Juls es creien que no aguantaria, però ara estan "alegres" per dir-ho d'alguna manera. Segons la Juls, en Cameron està irritant a causa d'això. Li encanta veure al seu germà així. A diferència de la Juls, la Carly s'ho està passant pipa veient com em frustro sola. Però jo segueixo preguntant-me que si tan irritant està, per què està tardant tant en complir la llista? Sí, li vaig posar coses molt complicades, però no li hauria d'importar si tan es morís per besar-me, no? Com més ràpid, menys irritació. Tampoc li vaig dir que tardés mesos en complir-la!

Odio el meu cervell i totes les inseguretats i dubtes que tinc últimament. És com si ja no sabés què pensar. Confio en ell i em crec les seves paraules, però és tan enigmàtic tot a la vegada. Hi ha tantes coses d'ell que em fan fer-me mil preguntes. I el pitjor és que no m'atreveixo a preguntar-li perquè el més probable és que ni ell tingui les respostes de tot. I jo em sento tan insegura... sempre he tingut les coses clares i ara sembla que no tinc ni idea de res. Soc com un vaixell al mig del mar sense motor, em deixo portar per les onades i llavors, actuo.

—No, però abans-d'ahir em va dir que tenia una cosa en camí, encara no sé què és i no em vol dir res —responc a la Carly mentre mengem alguna cosa per dinar.

Les tres estem assegudes en la nostra taula de la cafeteria envoltades d'adolescents molestos per qualsevol bajanada o criticant el primer que els passa pel davant. Tots dividits en diversos sectors, com si es tracés d'una piràmide social. Al centre de tot, la reina abella de la població envoltada de les seves súbdites. No tenen quasi res en la safata, totes tenen el mòbil a mà i per com xiuxiuegen entre rialles, sé que està xafardejant de tot. I per la cara de la Candice, aquell sembla el seu aliment preferit. I llavors, l'aristocràcia: jugadors de futbol o persones amb un estatus social que equival a un nombre superior de dos mil seguidors a Instagram, com no, el meu grup d'amics forma part d'aquest grup, el que més destacaria seria en Cameron. Seguidament, la classe treballadora, coneguts, però insignificants, serveixen per ser un entreteniment de la reina abella i és on s'inclouen tota la resta d'alumnes considerats "de la pila". I finalment, els desterrats, els enemics de la reina, "que els tallin el cap!" cridaria la Candice si fos possible. Grup en el que m'incloc jo i ben contenta. Prefereixo que em tallin el cap a viure en un món superficial. Odio l'institut, és una simulació de l'edat medieval.

Faig una ganyota de rebuig i fàstic observant a la gent i em torno a concentrar en les meves amigues. Ahir a la tarda no vàrem poder quedar ni veure'ns després de la conversació que vàrem tenir al matí. La meva tia necessitava la meva persona presencialment per ajudar-la en alguns encàrrecs de l'empresa i a més, vaig aprofitat per acabar de repassar el treball de llengua abans d'entregar-li avui a primera hora al professor.

M'ho vaig passar bé, sempre m'ha agradat anar a les oficines de la meva tia i ajudar-la, l'únic problema va ser que es va transformar en un disc ratllat. No va deixar de recordar-me que demà serà l'increïble sopar el qual estic obligada a anar per la promesa que li vaig fer, però el qual no tinc planejat assistir. M'haig d'inventar alguna excusa prou creïble i bona per a justificar la meva falta d'assistència en aquell àpat familiar i que a més, no comporti cap càstig en els pròxims dies. Necessito un miracle o un porro per poder suportar el fet d'asseure'm en la mateixa taula que en Blake com una família feliç.

—Mira que el meu germà és imbècil, eh —comenta la Juls posant els ulls en blanc i jo somric. Sí, sí que és imbècil i molt gilipolles a vegades, però ho compensa, crec.