MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 6: BOUNCE

Mai he fet bromes de mal gust, ho trobo una estupidesa i una falta de respecte. Trobo increïble com una persona pot comportar-se com infant de quatre anys només per molestar-ne a una altra i deixar-la en ridícul. no entenc com hi ha gent que no té la simple capacitat d'arribar a entendre que una persona té sentiments i li poden afectar les simples bromes de mal gust, fins i tot el mateix nom ho diu "de mal gust". No tenen gens de gràcia. Quina necessitat té la gent d'humiliar a altres per sentir-se bé? No tenen prou amb la seva vida que han de ficar-se en les dels altres? Què guanyen? Què els aporta? Tanta satisfacció i tant de plaer obtenen a canvi? No ho entenc i mai ho entendré.

—Jody, estàs bé? —em pregunta en Trevor al meu costat.

Intento no perdre els papers i no alterar-me per la situació, però m'és massa difícil poder controlar aquest impuls. Estic embrutida de tal manera que em sembla que tinc aquesta pasta fastigosa dins els sostenidors. El pitjor és que puc sentir les rialles dels alumnes i per sobre d'elles, les de la Candice i en Cameron. Estic traient fum per les orelles.

Em frego els ulls i em giro cap a la meva amiga, per sort ella està intacte. Vull cridar, la ràbia envaeix tot el meu cos com si la meva sang fos foc i les meves venes gasolina. La Candice em mira fent veure que plora mentre les llàgrimes li salten d'alegria, més d'una persona té el mòbil en les seves mans gravant el xou de merda. M'agradaria arrencar-li els ulls a l'harpia aquella i deixar-la clava, ara mateix estic per fer la tasca i em faria molta il·lusió, però em contenc perquè passo d'acabar entre reixes, o això intento perquè quan pronuncia amb els llavis "bruixa", deixo de ser civilitzada.

Salto sobre la Candice i li agafo els braços, em pagarà el que m'ha fet. Mai m'havien humiliat d'aquesta manera i em fa molta gràcia en comparació a la humiliació pública que vaig haver de passar per culpa del meu ex-xicot i la meva ex-millor amiga. Llavors la meva solució va ser fugir del país obviant el que em van fer i així solucionar-ho amb "maduresa". Però aquesta vegada han aconseguit que el meu nivell de fúria, paciència i contenció arribi al meu límit. Sento com els altres han començat a cridar o animar com si fóssim animals salvatges.

Ningú en la meva vida mai havia aconseguit que jo saltés així, però ella ha incitat que el diable es mostri. Intento agafar-li els cabells, però es resisteix i algú aprofita per interposar-se entremig i agafar-me els canells amb força, la mateixa força que fa només dotze hores m'estrenyia els dits, en Cameron. Intento alliberar-me d'ell i rep dues coces en conseqüència. Ell pressiona la mandíbula i m'assassina amb la mirada, però omplo les galtes d'aire i l'empenyo enrere amb força tot i que de l'únic de què em serveix és que acabi empenyent-me contra una taquilla impedint-me la mobilitat.

—Prou ja! —em crida a la cara amb un braç contra el meu pit. Els seus ulls em miren amb tal advertència que aconsegueix intimidar-me. Li dedico una mirada de gos rabiós apunt d'atacar-lo, però el meu cos no obeeix la meva ment i es calma un xic.

—Nena estúpida, me les pagaràs, has embrutit el meu vestit nou! Saps la quantitat de diners que val? —crida la Candice rere en Cameron mirant el seu vestit fúcsia fastigós amb rastres de farina i aigua. Poso els ulls en blanc, segur que té més vestits que neurones. Tot seguit se'n va amb les seves animadores llepant-li el cul.

Per què vaig decidir tocar-li els ovaris i entrar en el seu equip sabent que ella era la capitana i no seria una grata experiència que voldré recordar en un futur? Passo, després daixò segur que alguna em tirarà a terra a propòsit. Respiro profundament i m'aguanto les ganes de donar-li un cop de puny a en Cameron per retenir-me, però en canvi dirigeixo el meu genoll en la seva entre cama, d'alguna manera m'havia d'alliberar. De la seva boca surt un grunyit i el seu cos s'incorpora endavant sense deixar d'agafar-me.