MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 9: FANCY

La Juls em va enviar un missatge el dijous a la nit: els seus pares vindran a sopar avui a casa. Això significa que també vindran els pares d'en Cameron, bé, comparteixen els mateixos pares, són germans. A vegades arribo a pensar que les meves neurones no funcionen correctament. Però que els seus pares vinguin també significa que el més probable és que en Cameron vingui i que el més segur, per no dir que serà sí o sí, és que la meva tia m'obligui a sopar amb ells. Si fos amb la Juls i els seus pares no tindria cap problema al respecte, però amb en Cameron... no vull haver-lo de suportar i menys a casa meva. No després del que va passar ahir.

Durant el dia no ens hem dirigit la paraula. Em va tornar a humiliar i es va riure de la meva cara i ara se suposa que haig d'aguantar un sopar amb ell i els seus pares? No vull! Estic farta d'ell i massa cabrejada com per fingir que els dos ens portem de puta mare davant els seus pares i la meva tia. No em puc imaginar el que pot passar, és possible que em pugui deixar en ridícul davant de la meva família? Davant la meva tia es va comportar com un àngel, però allò va ser una mascara. Tan cruel podria ser?

Bufo insatisfeta, però al final accepto. Sobre el llit hi ha un vestit negre que m'ha deixat la meva tia, la part positiva d'això és que estreno roba. Em poso el vestit i em miro al mirall. El tall m'arriba per sota la mitja cuixa, el vestit se cenyeix en una cintura alta i llavors cau amb volants, té petits detalls platejats en la part del pit i no té tires. És bonic i em queda bé. Sospiro i busco algun calçat adequat que posar-me. Al final em decideixo per uns talons negres de no gaire altura, perquè, amb això posat, tinc moltes possibilitats de trencar-me un peu davant de tothom quedant en ridícul per no saber caminar amb talons. També acabo posant-me unes petites pinzellades de maquillatge i quan em miro al mirall estic preparada per assistir a la Met Gala d'aquest any.

El timbre sona i la meva tia ens crida. Poso els ulls en blanc i reso a tots els deus perquè l'àpat acabi com més aviat millor. Agafo de la mà al meu cosí i baixem les escales reunint-nos amb la família Daniels al complet en la sala d'estar. En qui primer em fixo és en la seva mare, no s'assembla gaire als seus fills. Ella és rossa amb ulls foscs i de poca altura, tot el contrari d'ells. Quan em veu, els seus ulls s'il·luminen i em dedica un somriure càlid i simpàtic que em fa tornar-li el gest d'immediat. Per contra, el Sr. Daniels és idèntic a en Cameron: corpulent, alt, amb les mateixes faccions facials, però amb uns quants anys més a sobre.

La Juls vesteix un vestit fúcsia curt. Li afavoreix molt el cos i li ressalta els ulls i el cabell. Per la cara que em dedica, a ella tampoc li fa especial il·lusió aquest sopar. I finalment, el seu gran germà vesteix uns texans negres i una camisa blanca, se'm fa estrany veure'l més o menys arreglat i odio admetre que la camisa el fa més atractiu.

—Jody, com m'alegro de conèixer-te per fi, la Juls no ha deixat de parlar-me de tu —em diu la Janet fent-me una petita abraçada. La somric i li torno el gest—. Sento que els teus pares no siguin aquí, m'hauria agradat conèixer-los, però tens una tia fantàstica.

—Al final acabes acostumant-te. A més, existeix la vídeo-trucada i en les vacances els anem a veure o ells venen. Hem après a viure amb la distància i aquí no podria viure amb ningú millor. Vostè ho ha dit, ella és fantàstica. —Somric mirant a la meva tia, ella em torna el somriure.

Assenteixo amb el cap i de reüll miro a en Cameron qui té la mirada fixa en mi. M'observa sense dir i expressar res. Encara no ha obert la boca des que ha vingut a part de la salutació a la meva tia i el meu cosí. Trec la mirada de la seva i em concentro en la conversació que ha canviat de tema.

Ens passem una llarga mitja hora parlant sobre diversos temes dels quals no podien faltar l'institut, la universitat, el futur i sobretot l'explicació de diferents anècdotes de les nostres vides que t'avergonyeixen. Per sort, la xerrada no s'allarga més i passem al menjador. La meva tia ha estat tota la tarda cuinant i puc dir que el resultat ha estat meravellós, tot té una pinta deliciosa. Ens asseiem de tal manera que, sense saber com, en Cameron acaba al meu costat malauradament. Intento estar el més allunyada d'ell i no mirar-lo, però m'és impossible ignorar-lo del tot.