MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 2: PRETTY GIRLS

Decidim dirigir-nos a la nostra respectiva aula. Resulta que compartim la majoria d'assignatures i segons l'horari, ara toca francès. El timbre sona indicant el canvi de classe. Alguns alumnes entren i d'altres en surten. Una vegada entrem, espero al professor davant la seva taula sota les mirades de tots com si fos una nova espècie d'insecte. No m'agrada que m'observin tot i que jo també peco, no em fa sentir avergonyida, però no trobo la necessitat d'observar a una persona fixament. Sé que soc nova i que provenir del meu antic institut és un tant sorprenent, però no soc una nova espècie amazònica descoberta. No he conegut a ningú més que a la Juls, en Trevor i... en Cameron, però sembla que la gent és bastant esquerpa i reclosa a la gent nova.

La Juls s'asseu a la tercera fila, al costat d'una noia rossa amb ulls cridaners i uniformada d'animadora. Entre els altres companys hi veig a en Trevor. Ell em dedica un somriure i jo li torno, el noi del seu costat li dona una empenta a l'espatlla, somric, però de seguida se me'n va quan veig en Cameron a l'altra punta de la seva germana. Quan em veu posa els ulls en blanc i tira el cos enrere sospirant com si la meva presència li fos una molèstia. No em coneix de res i no li he fet res perquè em tracti d'aquesta manera. No entenc quin problema té amb mi, suposo que és així d'hipòcrita i mal educat per naturalesa.

—Jody Brier, no? —em pregunta algú. De seguida li poso l'atenció al professor que tindré durant el que em queda de curs.

—Sí —dic tímida mentre s'asseu en la seva cadira. M'empasso saliva. Espero que no em faci presentar-me davant de tota la classe com quan m'ho van fer en el Modal Saint High el primer dia d'escola amb només 6 anys. Aquell dia vaig passar més vergonya que quan em vaig caure en la funció de teatre de Nadal en el mateix any.

—D'acord, doncs... et pots asseure davant d'en Cameron al costat de la Christita. — Amb el dit m'assenyala el lloc. El dia no pot anar pitjor, m'havia de tocar a mi. No hi havia un altre lloc, aquest havia de ser el meu, doncs quina gràcia em fa seure rere el noi més exasperant que he conegut fins ara.

Acabo obeint les indicacions del professor de mala gana evitant mirar a en Cameron. Saludo a la meva companya qui també vesteix d'animadora i com l'amable que és, em saluda alegrament sense dedicar-me una mirada de fàstic (ironia). De veritat que no entenc a les persones d'aquest institut i la seva motivació per ser despectius amb la gent nova. Trec la llibreta i el professor comença la lliçó.

—Algú podria mantenir una conversació amb mi? —pregunta el professor, miro als meus companys, cap alça la mà, només es dediquen a mirar el sostre. No vull destacar a classe el primer dia així que imito als altres i em limito a fer veure que no tinc ni idea de la llengua i que mirar el sostre és una cosa divertida i interessant—. Jody m'han comentat que l'any passat vas estudiar a París, és cert? —totes les mirades van a parar a mi, assenteixo—. Podries passar al centre de la classe si us plau? —"No, no vull passar al centre de la classe". Assenteixo una altra vegada empassant-me saliva, m'aixeco de la taula mig tremolosa i camino fins al seu costat—. Bones, m'alegro de tenir-te a la meva classe. Podries presentar-te i dir alguna cosa més de tu?

—Ahh... visc a Miami Beach amb la meva tia, el meu cosí i el nostre gos —responc amb la veu tímida. De reüll veig com en Cameron es posa dret a la cadira i em mira atentament.

—Oh, d'acord, em sorprèn veure el seu accent, has estat mai a París?

—Sí, vaig viure a París durant l'anterior curs escolar.

—Oh, genial, seràs de gran ajuda per la resta de companys.

—Encantada —dic no gaire convençuda. La conversació acaba aquí perquè el timbre sona i indica el final de la classe, Déu m'ha escoltat pregar-li.