MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 77: RUN AND HIDE

Han estat dues setmanes horripilants! Necessito fer una pausa i descansar d'una vegada si no vull que em vingui una taquicàrdia o un atac de pànic. Mai havia desitjat tant que arribés el cap de setmana. De veritat, aquests catorze dies han estat un suïcidi diari. Bàsicament he fet coses d'on no hi havia temps, crec que ni he dormit sis hores diàries i tot per la universitat, per la beca i per no suspendre matemàtiques. A més que la Shana no m'ha deixat en pau en cap minut que he tingut lliure. A les sis del matí ja em trobava corrents pel barri, ha estat una autèntica tortura. Llavors, després de dinar, durant mitja hora, ocupava el gimnàs per agafar to muscular. I una vegada les classes havien finalitzat, tornava a córrer i a ballar i a fer piruetes i tombarelles i ballar i saltar i tornar a ballar... Així successivament fins que eren les vuit del vespre, sopava i seguidament, seguia entrenant a casa per perfeccionar el ball. A les deu em posava a estudiar fins a les dotze quan ja em quedava morta de cansament sobre el llit.

Necessito de veritat unes vacances i a ser possibles, amb en Cameron. No ens hem vist quasi res i les dues hores que vàrem passar junts i sols la setmana passada, va ser per acabar el treball en parelles. Ni ens hem besat, ni ens hem abraçat com és degut i em cabreja molt perquè no hi ha cosa que vulgui més que passar una estona amb ell, encara que siguin cinc minuts, però, joder, ni això. Quan no teníem classe, ell entrenava i quan no entrenava, ho feia jo o els dos estàvem estudiant. El cap de setmana passat ell va haver d'anar a casa els seus avis i no vam ni poder parlar perquè se'ls havia espatllat la internet.

El que em fot més és que he tingut més temps per parlar amb la Candice que amb ell, i ell ho sap. Encara que em somrigui quan em veu pel passadís, sé que està enfadat i que en qualsevol moment pot explotar. No entén res i està confós. Només sap que ha de confiar en mi i punt. Vull explicar-li, vull abraçar-lo i besar-lo, vull dir-li que l'estimo i aprofitar el màxim de temps amb ell. Vull estar amb ell i no moure'm dels seus braços el que em queda de vida. I avui per fi és el dia!

El problema és que sé que abans haurem de parlar sobre la Candice. M'ha estat enviant missatges insistint amb el tema, però ha de ser ella qui li expliqui, no jo. Li ha d'explicar que està embarassada i està sortint amb en Greg, que té planejat dir-los als seus pares el seu estat una vegada passi el viatge de final de curs, que la mare d'en Greg (la que no té res a veure amb la família de la Candice, ja que és el seu pare qui està casat amb la mare que té un fill amb comú amb el pare del cosí de la Candice) la vol acollir a casa seva si els seus pares la deixen de banda. Que passarà quatre mesos de l'any vinent en una residència per mares principiants i que es prendrà un any sabàtic abans de començar la universitat. I sobretot, li ha d'explicar tota la història, des del començament fins al final, des de la primera vegada que es va quedar embarassada fins a la decisió de tenir el bebè en la segona ocasió.

Però ella es nega a dir-li, vol que ho faci jo per ella i no ho crec convenient. Ho té tot planejat, però encara no sap com afrontarà el que queda de curs mentre la panxa li creix i tothom comença a especular i rumorejar. Només han bastat dues setmanes per deixat per terres a la Candice i destronar-la del tro. Ella s'ha mantingut ferma davant la situació i no ha deixat indiferent a ningú. Ha passat de tots els comentaris, ha mantingut el cap alt i un somriure a la boca. Potser no està sola i té a en Greg i a la mare d'aquest, però dins l'institut està sola i fins que no ho digui a més gent, seguirà sola.

Respecto que ella vulgui tenir el bebè i tot això, però no m'apartaré quan tota aquesta situació és una bogeria immensa. Sembla treta d'un llibre de novel·les juvenils i romàntiques. "No n'hi ha dos, sense tres". El dijous va anar al ginecòleg a assabentes dels seus pares. La vaig haver d'acompanyar i deixar plantat a en Cameron. Sí, va ser un d'aquells moments en el qual vaig haver d'escollir entre la meva enemiga embarassada que ara s'ha convertit en una espècie d'amistat estranya —amistat? De veritat? Impossible— i el meu xicot cabrejat i ansiós per estar amb mi. Escollir a la Candice només va fer que s'emprenyés més amb mi, però era el ginecòleg i va valdre la pena. Resulta que tindrà a una nena, espero que no surti amb els seus atacs d'histèria.