MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capítol 52: TIRED

Estic cansada que em mirin com si fos un extraterrestre o una rata de laboratori que no li deixen de fer proves estúpides. Doncs això no és una prova tan simple, sembla que a l'hora de criticar i fer mal a la gent no importa com les persones humanes es poden sentir. I no ho entenc. Quin interès hi ha en fer mal a persones, humans que tenen cor i sentiments? Com la gent es pot posar amb una cosa tan important com la família? Com es poden posar amb una persona? Una mare morta, joder! És que aquella estúpida Bloguera no té cervell ni cor? Hi ha temes que no cal tocar. Temes dolorosos i tan durs com una mort. Va morir una mare!

I això d'humiliar a la gent amb suposicions que no tenen cap mena de sentit o rumors que només fan que la gent propagui a altra gent coses que no són? Quina necessitat hi ha de posar merda? De fer sentir malament? D'inventar-se teories? Ningú coneix a ningú del tot, no pots jutjar sense saber res. De veritat que a vegades no arribo a entendre la mentalitat de la societat que ens envolta. Segueixo sense entendre quina és la finalitat de tenir un blog on la gent escriu el que veu per fer mal a altra gent. És com si seguíssim vivint en l'edat mitjana, és estúpid i de ser ignorant.

Què passa? És que no tenen vida o què? Si m'avorreixo, miro la televisió o per internet començo a mirar episodis un rere l'altre fins que són les quatre de la matinada i haig d'anar a dormir perquè si no l'endemà no seré persona. També escric les meves desgràcies en un full per a després cremar-les a la xemeneia i així alliberar les males vibres: textos on expresso el que sento interiorment, mítiques frases cursis que la gent posa en el peu de foto en el seu compte d'Instagram. Però em desfogo en l'intimidat. A vegades dibuixo coses sense sentit, gargots i línies traçades sense cap direcció deixant-me portar per la meva àmplia imaginació. Ei, que s'han inventat les xarxes socials per alguna mena d'eina d'entreteniment i comunicació per a les persones, encara que últimament s'han convertit en una arma letal contra els sentiments, emocions i estat psicològic.

Però encara que no trobis res a fer, pots parlar amb la gent que és la cosa més bàsica en aquest món i que per això serveix la boca, però, joder, fins i tot el parxís és una bona opció per distreure't. Que no es posin amb la vida dels altres, que es mirin al mirall i es critiquin a ells abans de criticar a la resta. Que busquin opcions de vida o que enviïn "vida" al 2244, se'n descarreguin una i així deixin de posar-se en la meva que jo no els he fet res, jo no li he fet res a aquella estúpida Bloguera!

Només tinc ganes de donar cops de puny contra una paret. No sé per on començar. Hi ha tantes coses que ha dit, tantes suposicions, rumors i mentides que ja no sé què és veritat o un engany. Ha tornat a sortir el tema de la Candice i aquesta vegada hi ha fotos. El seu cos, la seva roba, el seu cabell ros tirant a platí, tota ella i després, la seva cara somrient just a dues cases de la d'en Cameron, a deu de la meva, en el nostre carrer. L'estómac se'm regira per quarta vegada en dos dies en pensar en el que podrien —han pogut— fer.

I la festa de Halloween del dissabte sabent que se celebra quatre anys de la mort d'una mare i els seus fills es mereixen condol? Les ganes de saber com, en només dues hores i minuts, es varen poder assabentar del que em passava amb en Cameron. Ningú estava amb nosaltres, estàvem sols i el telèfon... és impossible. Com si m'haguessin piratejat el mòbil, per què és impossible que en Cameron sigui la Bloguera, no? Crec que m'estic tornant paranoica.

I finalment, déu meu, de quina broma estava parlant? De quin passat? Què va passar amb en Zack i en Cameron? "Confia" varen ser les seves paraules textuals que em va enviar ahir a la nit. No es va ni dedicar uns minuts en venir a veure com estava. Però en part l'entenc, li van dir de tot, no hi va haver cap notícia en què ell no estigués involucrat. Començo a creure que el problema el tenim els dos. D'ençà que vam començar a estar junts no han deixat de mirar-nos amb ulls d'àguila. Tots estan pendents del pas que farem a continuació. Especulant quina, com, quan, on i perquè serà la nostra pròxima discussió. I la majoria esperen que acabem l'endemà. La persona que està rere tot això ha de ser, ha de ser realment dolenta i malèvola. Fins i tot ja he descartat a la Candice. És impossible que es vulgui fer-se mal a ella mateixa i poc probable que es recordés del que va dir el dissabte a la nit, estava molt borratxa. Ja no sé ni què pensar, ni en qui confiar.