MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 67: GOOD LIFE

Em llevo com un dia normal. Després de tot és un dia normal i corrent com la majoria. És diumenge, el sol brilla, fa calor, la gent va a la platja des de la primera hora del matí per guardar lloc, la meva tia em prepara l'esmorzar i la meva mare canta amb la música al màxim mentre el meu pare li diu que baixi el volum. És un dia com un altre amb l'excepció que avui faig divuit anys.

No és que m'emocioni gaire aquest dia, és un any com un altre. El cicle de la vida és créixer, no? Un any més o un any menys, no té importància. Una vegada ahir em trobava millor, els vaig dir a tots que no volia fer res al respecte. La Carly i la Juls insistien en celebrar-ho amb una festa gegant i fins i tot en Blaine ja havia comprat els globus, però ja els comunicar i vaig ser completament clara dient-los que volia passar el meu aniversari com un dia més. No tinc ganes de saltar d'alegria i cridar com una boja només pel fet de fer divuit anys. M'estic fent vella, és biologia, tampoc cal celebrar-ho. Mirant-ho des una altra perspectiva, em queda un any menys per morir. Tampoc estic gaire d'humor per celebracions.

D'ençà que vam tenir aquella discussió amb en Cameron ahir al matí, no hem parlat més. Ell va marxar a casa seva i jo em vaig quedar a l'habitació tot el dia. El mal de cap i la febre va tornar a venir a mi durant unes poques hores, però almenys em varen fer efecte els medicaments i avui ja em sento molt millor. Per sort, els vòmits no van fer acte de presència quan vaig menjar un bol de gelat després de sopar d'amagades. La dieta no és el meu i sé que hauria d'haver vigilat donat el meu estat de salut, però ho necessitava per mantenir el meu estat mental correctament. Es va tractar de donar-li prioritat a un tipus de salut.

Admeto que em vaig quedar tocada després del que vam parlar, estic tocada. Em sento trista i cansada, després de lluitar tant i fer que les coses anessin a la perfecció, va i apareix la universitat. Sempre hi haurà alguna cosa que posi el nostre amor en perill? Bé, en realitat no és culpa de ningú ni tan sols nostre, volem tenir un futur i aconseguir els nostres somnis. I això suposa que ho hàgim de fer en les nostres respectives universitats per molt allunyades que estiguin de l'altre.

Em fa pena que això s'hagi d'acabar quan ho faci l'institut, però com va dir ell, les relacions a distància estan destinades a fracassar i amb nosaltres encara més. També podria canviar d'opinió i anar a la universitat de Florida i quedar-me aquí amb ell, però no sé què passaria. Trobaria a faltar la possibilitat d'haver anat a una bona universitat? I si no acaba funcionant? Hauria renunciat a un dels meus somnis per una relació inestable no el següent. Prefereixo deixar passar el tema i viure el que ens queda de curs al màxim i amb ell, espero que fins que s'acabi el curs estiguem bé.

De sobte, la porta de la meva habitació sobre de par en par fent xocar el pany de la porta amb la paret. Si fos qualsevol persona, ara mateix estaria cridant com una boja i donant-li cops de puny per tot el cos amb la intenció de deixar-li clar que no pot entrar com un animal salvatge i a més, una vegada acabo de despertar-me, però no m'importa, elles poden fer el que els surti dels ovaris parlant malament i les estimo.

La Carly i la Juls es tiren sobre meu com una allau d'ovelles fugint d'un llop ferotge. De seguida comencen a cridar-me a l'orella com si fos sorda, no entenc cap de les paraules que pronuncien, però em puc fer una idea quan de la nada i sincronitzadament comencen a cantar "Happy birthday to you" igual que quan tenia cinc anys i tots els meus "amics", asseguts al voltant d'una taula rodona, em cantaven aquesta cançó només per poder menjar un tros de pastís. Ara que hi penso, no he tingut contacte amb ells des que teníem deu anys.

—Es pot saber què fas així encara?! Són les deu del matí i tenim un munt de coses per fer! —em crida la Carly enfadada.

Miro el rellotge i en efecte, és l'hora que diu, però que jo sàpiga no tenia res planejat per avui. Miro a la Carly sorpresa, però la mirada se'm va cap a la Juls qui ha començat a buscar roba pel meu armari sense demanar-me permís. Això comença a semblar el marcat de París.