MILLION REASONS | JA A LLIBRERIES!!! [Reasons'1]

Capitol 50: SMOKE AND FIRE (Part 1)

Podríem dir que l'hora de matemàtiques ha passat bastant de pressa i la de llengua no s'ha fet eterna. De veritat, m'encanta la llengua i la literatura, pràcticament estudiaré això, però Déu meu, a vegades el professor pot fastiguejar-me la classe i replantejar-me si ha estat bona idea escollir aquesta carrera. Sí, vull ser escriptora o editora en alguna editorial. M'agrada escriure i llegir, no em puc imaginar estudiar o treballar d'una altra cosa que no siguin les lletres. Si veig números, se'm creuen les neurones i la visió se'm cega.

En Cameron m'ha portat com cada dia un caputxino, cal dir que avui està bastant distant amb tothom. Durant el camí no hem parlat gaire i en les dues primeres classes ha estat atent a les explicacions del professor. Se'm fa estrany veure'l sense dir res o interrompent al professor. Crec que el de matemàtiques estava preocupat, de tant en tant el mirava o li feia alguna indirecta, però en Cameron no reaccionava. M'he girat alguna vegada per mirar com anava i només m'ha dedicat petits somriures.

Ahir no vaig poder quedar-me amb ell després de trobar-lo, m'hauria agradat, però ja li vaig demanar un favor gegant a la meva tia. Però tampoc és que ell hagi parlat gaire amb mi, bàsicament quan algú li vol treure algun tipus de conversació, en Cameron es nega a contestar o si ho fa, només amb monosíl·labs. No em queixaré, ahir va ser un dia dur per ell i si mirem el que vindrà aquest cap de setmana... es Halloween, l'aniversari de la seva mare. Necessita pensar, estar sol, però sense estar-ho. No sé si m'explico.

La classe acaba i el timbre sona. Tots comencen a recollir i jo no soc una menys. En Cameron és el primer a sortir, per sort, em fa un petó a la galta quan passa pel meu costat. Poso els ulls en blanc i em relaxo alleujada. Em giro per anar a la meva pròxima classe massa ràpid, ja que xoco contra una noia i em cauen totes les coses a terra. La Juls no es dedica ni un moment en ajudar-me. Aquesta situació ja està passant el límit de bogeria. Entenc que et puguis enfadar un dia per una simple foto, però arribar al punt de menysprear-me? Crec que no té preus motius, vaja, crec que no té ni un simple motiu per fer-ho.

Primer de tot si tenia algun problema amb mi, hauria d'haver vingut a parlar amb MI abans de jutjar-me. Segona, si tan enfadada està perquè parli amb en Trevor com amics, crec que l'ha d'estimar molt per arribar en aquest punt de gelosia. I tercera, jo no hauria de ser la que va rere seu. Es va ajuntar amb la Candice a la festa, em va dir de tot i ara haig de ser jo la que afluixi per arreglar la nostra amistat? Si tan amiga meva era, hauria intentat parlar amb mi, però ni això. Abans de parlar de mi, parla amb mi.

—Juls, podem parlar? —li pregunto. Recullo les meves coses el més ràpid que puc i surto rere seu. És l'última oportunitat que li dono. Al final aconsegueixo atrapar-la quan es dirigeix cap a la classe de música. M'ignora quan camino al seu costat, bé, fa veure que no em veu ni sent—. Es pot saber que et passa amb mi? Si és per aquella estúpida foto... de veritat, Juls, només som amics. A més, m'estava explicant el que li passava a en Cameron, no crec que aquest sigui un tema d'amor entre nosaltres. Espera, vosaltres encara no sous res que jo sàpiga i jo soc la teva amiga en teoria...

—Aquest és el problema. Tu creus saber de tothom, el que ens passa i el que no ens ha de passar, però la foto m'importa una merda! Aquí tothom està més atent del que li passa al meu germà: si se'n va, si dona un cop de puny a la paret o contracta a advocats per investigar una mort. Saps, Jody, en teoria ets amiga meva, en teoria, però m'has preguntat com estic o com em sento? Era la meva mare, joder! Tothom es pensa que no ho passo malament, que ara que el dissabte és el seu aniversari no m'afecta! Era la meva mare i va morir, i ningú, absolutament ningú, m'ha preguntat com estic.

Juro que en cap moment m'havia passat pel cap que ella pogués estar així. Potser aquest ha estat el problema, potser no he estat tan atenta de la meva amiga. El sentiment de culpa comença a rondar pel meu cos i de cop, sento una gran necessitat d'arreglar el que he provocat. El problema és que no tinc ni idea de com. Si ho hagués sabut abans... amb en Cameron era fàcil, ell ho porta tot a la ràbia. Però la Juls? Ella semblava feliç, sempre somreia i s'ho passava bé. Mai l'havia vist enfadada o trista, no com al seu germà. Ella mai ha dit res i, joder, ho hauria d'haver notat. Una filla mai està feliç quan la seva mare és morta. Soc realment estúpida.